PALAU 100. Bach Collegium Japan. Dir.: Masaaki Suzuki. Passió segons sant Joan de J. S. Bach. PALAU DE LA MÚSICA. 24 DE MARÇ DE 2014.
Per Josep Barcons
Des que es va fundar el 1990, amb els gairebé vint-i-cinc anys que duen treballant de manera continuada, la formació Bach Collegium Japan dirigida per Masaaki Suzuki s’ha guanyat el respecte i el prestigi internacional amb les seves aproximacions al repertori barroc i, especialment, a l’obra de J. S. Bach. La versió de la Passió segons sant Joan que van oferir al Palau de la Música el 24 de març deixa clar per què: els instrumentistes tenen una qualitat innegable, Suzuki és un director energètic i pulcre i la massa coral que escull és d’una perfecció sonora absoluta.
Precisament va ser l’apartat coral el que va destacar més en la visió de la Passió que va oferir el reconegut director japonès. L’afinació era immaculada, la dicció (amb una atenció microscòpica a les esses) era impecable, el timbre era delicat i magníficament homogeni en cada una de les cordes, i Suzuki sabia fer sobresortir cada línia en el moment adequat. A excepció del paper d’Evangelista, que Gerd Türk va encarnar amb gust i amabilitat, la resta de solistes estaven integrats al cor, del qual se separaven en les àries i els recitatius que els requerien. Chiyuki Urano va ser un Jesús serè i gairebé ataràxic, amb una veu de baix que combinava perfectament amb la del fantàstic Peter Kooij que (en tant que Pilat i que Pere) va tenir una actuació magistral en elegància i sensibilitat. També amb elegància va sonar la veu de tenor de Yosuke Taniguchi, i amb veu petita però natural i refinada la del contratenor Damien Guillon. De l’equilibri interpretatiu d’aquestes veus, en sobresortia la soprano Joanne Lunn, correcta en tot moment, però amb un vocalisme excessiu ple de notes inflades, que contrastava amb la subtilesa i la mesura de la resta de veus.
A banda de permetre el lluïment dels solistes, les àries van posar de manifest la finor dels diversos instrumentistes gràcies a les actuacions cambrístiques que Bach preveu: netíssima actuació de les flautes, esplèndid l’oboista Masamitsu San’nomiya amb l’oboè da caccia, delicats els violoncel·listes i el violagambista, acuradíssim i sensibilíssim el jove Masato Suzuki (fill de Masaaki) amb l’orgue, amén de la bona actuació de violins i l’energètica realització de Masaaki Suzuki des del clave.
El resultat de conjunt, però, tot i ser absolutament estimable, no va ser commovedor. És a dir, no va posar en moviment les emocions. Bé és cert que la Passió segons sant Joan parla més al cap que no pas al cor i esdevé, així, complementària en gran mesura de la Passió segons sant Mateu. Potser per això la versió de Suzuki fou –sense ser mai asèptica– lleument abstracta i mancada de sensualitat, sense arribar, tampoc, a produir cap èxtasi intel·lectual. El tractament dels tutti fou més aviat pla, i –si bé en el moment de la mort de Jesús hi hagué una lleu ombra de misteri– no hi hagué evolució de la tensió dramàtica. La llarga ovació final del públic rubricà pertinentment la bona feina feta: una Passió narrada amb netedat, amb cura i amb elegància, que sí que produí almenys un miracle: el de fer que el públic estigués quiet, mut, sense estossecs, sense caramels… Una meravella que tant de bo que es multipliqui i s’escampi en la resta dels cicles i concerts, com els pans i els peixos.
