IBERCAMERA. Orquestra Simfònica del Teatre Mariinski. Alexei Volodin, piano. Valeri Gergiev, direcció. Obres de Rakhmàninov i Txaikovski. L’AUDITORI. 22 DE GENER DE 2021.
Ibercamera va obrir la seva 37a temporada amb l’Orquestra del Teatre Mariïnski, dirigida per Valeri Gergiev, amb un doble programa: el 21 de gener es va oferir, a les 6 de la tarda i repetició a les 9 del vespre, un concert integrat per l’obertura de Tannhäuser i la Simfonia Fantàstica de Berlioz. L’endemà es va oferir, a les 8, el concert que ens ocupa: una sessió iniciada amb el Segon Concert per a piano de Rakhmàninov, amb Alexei Volodin com a solista, i a continuació la Simfonia Patètica de Txaikovski. La idoneïtat dels intèrprets en relació amb el programa queda fora de dubte. Si algú sap tocar Txaikovski i Rakhmàninov són les orquestres russes, la del Mariïnski al capdavant.
L’imponent Concert de Rakhmàninov, apassionat, brillant, intens, gairebé excessiu, va ser molt ben resolt per Volodin, que en va treure les parts de virtuosisme d’una manera impecable. Expressivament, va mirar de contenir-se i no afegir sucre a una peça que ja en porta molt. Mal fet. El Segon Concert de Rakhmàninov, segons la tradició, s’ha de tocar com si t’hi anés la vida. Si entrem en el joc que ens proposa l’autor, l’hem de jugar del tot i sense reserves, i si, com a resultat d’això, entre el públic a algú se li escapa una llàgrima recordant la pel·lícula Brief encounter –que tenia aquest Concert com a banda sonora–, que plori, que va molt bé per a la salut de l’ànima.
Va seguir-lo la Patètica. Va ser una Patètica bona, d’altíssima qualitat, però rara. Per motius de pandèmia, la corda es va haver de reduir al mínim per poder mantenir les distàncies de seguretat. Devia ser la primera vegada que l’Orquestra del Mariïnski tocava la Patètica amb només cinc violes, quatre violoncels i tres contrabaixos. Es va perdre, certament, l’opulència del so de la corda, la respiració profunda, corprenedora, de la corda greu. Però no tot van ser pèrdues; també hi va haver troballes: amb el so aprimat, van aflorar segones veus que sovint queden enterrades i es van fer presents petits temes secundaris que habitualment passen inadvertits. Gergiev va contenir amb saviesa fustes i metalls que haurien pogut resultar eixordadors i de tot plegat va néixer un nou equilibri, una Patètica fins a cert punt “cambrística” que va sonar íntima, propera, meravellosa.
Imatge destacada: (c) May Zircus / Ibercamera.
