ÒH!PERA. Microòperes de nova creació. José Río-Pareja: Entre los árboles. Fabià Santcovsky: L’ocell redemptor. Marc Migó: The Fox Sisters. Núria Giménez-Comas: Shadow. Eurydice says. LICEU. 9 DE JULIOL DE 2022.
Quatre òperes de petit format en una mateixa vetllada que el públic va descobrint en un recorregut per diferents espais del Liceu… Això és ÒH!PERA. Microòperes de nova creació, una iniciativa del Gran Teatre del Liceu, el Conservatori del Liceu i diferents escoles de disseny de Barcelona (Massana, Eina, Bau i Elisava) que dona veu a quatre joves compositors, secundats per llibretistes, cantants, directors d’escena i dissenyadors, tots ells coordinats per Àlex Ollé i que s’han pogut veure aquest cap de setmana.
Tot i el resultat desigual de les quatre propostes, conèixer les inquietuds dels joves cap al gènere operístic va resultar intensament estimulant, i aplaudim la iniciativa, que d’alguna manera recull el testimoni d’aquelles microòperes que fa una trentena d’anys van delectar el públic barceloní amb Òpera de Butxaca i Nova Creació al Teatre Malic.
La trobada es va iniciar al Foyer amb Entre los árboles, del compositor José Río-Pareja i amb llibret de Juan Mayorga. Amb direcció escènica de Nao Albet i musical de Josep Planells, es tracta d’una proposta força convencional, tant pel tema de què tracta –els conflictes d’una parella en entrar un tercer en escena i les relacions tòxiques–, com musicalment. Va destacar la inquietant interpretació que en va fer el tenor José Manuel Guinot.
L’actriu i directora d’escena Anna Ponces va fer de mestra de cerimònies conduint el públic d’un espai a un altre i resumint la temàtica de les òperes, que no s’acabaven d’entendre. El Saló dels Miralls va acollir L’ocell redemptor, una instal·lació electrònica que recordava les performances tecnologicodigitals de Marcel·lí Antúnez. L’obra, del compositor Fabià Santcovsky, que també signa el llibret, és un drama simbolicofuturista amb faula final. La interpretació lliurada de la soprano Adriana Aranda, que a causa de les distorsions electròniques no s’entén gens, i el fet que els espectadors es poguessin anar movent per la sala i entre els músics, va aportar un fet diferencial al projecte.
Curiosament, l’òpera més aplaudida va ser la que aparentment era més clàssica i complia tots els requisits per ser una òpera: veu sense amplificar, posada en escena a la italiana, conjunt musical en directe jugant amb sons foscos i una brillant concepció de què és l’art escènic. The Fox Sisters de Marc Migó i amb llibret de Lila Palmer explora les causes i els perills de la desinformació a partir de la història real de les germanes Fox, les quals van fundar el moviment espiritista a mitjan segle XIX. Migó tracta la música des de diferents vessants: creant atmosferes fosques i misterioses, mostrant les emocions dels personatges i potenciant el protagonisme de les veus, excel·lents sota la direcció musical d’Irene Delgado-Jiménez; mentre que Sílvia Delagneau va apostar per una estètica gòtica en una posada en escena meravellosament cuidada al detall. El fet que es representés al Teatrí del Conservatori del Liceu va potenciar encara més aquest acostament a la foscor de l’ànima humana. Dies després encara ressonen les veus fantasmagòriques d’aquesta petita joia operística.
Finalment, de retorn al Foyer, vam veure Shadow. Eurydice says de Núria Giménez-Comas i amb llibret d’Anne Monfort i Núria Giménez-Comas a partir de la novel·la d’Elfriede Jelinek, una proposta prou interessant en què Orfeu és una estrella del rock en decadència i Eurídice una dona empoderada que decideix quedar-se a les cavernes de l’avern, molt ben defensada per la mezzo Helena Ressurreição.
Després de dues hores i mitja de noves experiències, al final vam sortir amb l’agradable sensació que la jove creació operística té moltes coses a dir.
Imatge destacada: (c) Paco Amate.
