CONCERT D’HOMENATGE ALS MÚSICS DE L’EXILI. Josep-Ramon Olivé, baríton. Maria Mauri, piano. Elisenda Gutés, recitadora. Obres de Pau Casals, Robert Gerhard, Baltasar Samper i Jaume Pahissa. Promotors: Ajuntament de Barcelona i L’Auditori. SALÓ DE CENT DE L’AJUNTAMENT DE BARCELONA. 17 DE FEBRER DE 2015.
Per Jaume Comellas
La categoria, o l’excel·lència, d’una manifestació artística no es pot mesurar en termes de dimensió del tipus que siguin: durada com a element bàsic, immediat i físic, però també envergadura i transcendència històrica del programa, dels intèrprets, del marc, del moment, etcètera. Perquè la consideració solitària d’aquesta tipologia de paràmetres, per molt que conflueixin en un estat màxim, no garanteixen la satisfacció autèntica i plena dels resultats. I a la inversa, l’absència en un determinat grau, que fins i tot pot ser considerable d’aquests components, no ha d’impedir uns resultats feliços.
I aquest va ser el cas de la proposta que comentem. Amb prou feines tres quarts d’hora de durada, amb l’eixutesa de dos solitaris intèrprets més una recitadora, una audiència de poc més d’un centenar d’espectadors, aquest recital es va convertir en una celebració idealment reeixida; en una petita festa i cerimònia feliç, carregada de sentit i de significació. No es podia demanar més amb tan pocs ingredients.
La justificació de la proposta era recordar músics catalans que fa exactament tres quarts de segle van haver d’emprendre el camí de l’exili; músics rellevants tots ells, dels quals els intèrprets van oferir un reduït nombre de composicions breus. Tot això agombolat amb el recitat de textos, majoritàriament cartes molt ben triades d’algun d’ells i fins i tot, gran troballa, un escrit de ni més ni menys que d’Alma Mahler referit al moment i al context històric que hom rememorava.
Aquestes menges, molt ben lligades, van donar forma a un discurs d’una entranyable i suggestiva significació, transcendidora –ni que sigui a tall d’apunt– d’una realitat punyent; de referència i d’obertura envers un tot molt viu encara que somort en l’imaginari del nostre món musical del moment. En definitiva, el recital va obrir portes a un “molt més” suggestiu i llaminer, fet molt important. Per als ideòlegs i pensadors de la proposta i per als seus executors, tots els elogis.
I, és clar, també per al breu equip d’intèrprets encapçalat pel jove baríton Josep-Ramon Olivé. No és la primera vegada que parlem d’ell –el vàrem escoltar a Vilabertran l’estiu passat–, i li constatem una perceptible millora pel que fa a musicalitat. Té un instrument poderós, potser per això difícil de dominar en un gènere tan delicat com és el lied, però és evident que hi està aconseguint resultats notables. La seva versió, com a cloenda, de l’obra 36-37 –títol ben indicatiu– de Jaume Pahissa va deixar petja. Va estar molt ben acompanyat per la jove Maria Mauri, una pianista d’una finor que s’ha d’agrair. També caldrà seguir-la.
