PALAU 100. Francesco Piemontesi, piano. Orquestra Filharmònica de Dresden. Pablo González, director. W. A. Mozart: Concert per a piano núm. 25. G. Mahler: “Adagio” de la Simfonia núm. 10. R. Strauss: Mort i transfiguració. PALAU DE LA MÚSICA. 22 DE GENER DE 2024.
La Filharmònica de Dresden va iniciar al Palau la gira de concerts que completarà amb successives actuacions a Alacant, Madrid i Santander. L’asturià Pablo González, director que ha estat convidat en diverses ocasions per la Filharmònica, i el pianista Francesco Piemontesi acompanyaven l’orquestra per oferir un programa articulat sobre obres de Mozart, Mahler i Strauss. Aquest concert suposava la presentació a Palau 100 d’una orquestra amb més de cent cinquanta anys d’història i que ha tingut entre altres directors titulars Masur, Plasson, Janowski, i entre els anys 2004 i 2011 Frühbeck de Burgos.
El Concert per a piano núm. 25 de Mozart, contemporani de la Simfonia Praga, posseeix un tractament orquestral que per la seva grandesa sembla anunciar la Júpiter. La plena integració entre piano i orquestra, els diàlegs constants i la magnitud que posseeix l’“Allegro maestoso”, en Do major, eleven aquest moviment inicial a un dels punts àlgids de l’aportació concertística del salzburguès. Cercant la brillantor dels motius en mode major, els contrastos propiciats pels passatges en tonalitat menor, González i la Filharmònica oferien un suport orquestral majestuós, brillant i eloqüent. I Piemontesi, davant d’una de les seves obres concertants predilectes, va entrar dins el joc sonor que disposava la Filharmònica per interpretar un Mozart ple de dinàmiques i contrastos, brillant i refinat. El pianisme de l’artista suís, un dels referents actuals en la interpretació del piano de Mozart, posseeix elegància en la dicció, un ús acurat del pedal i una execució delicadíssima d’escales i arpegis tan presents en aquest moviment inicial. Piemontesi ens va oferir un segon moviment poètic, deliciós en el fraseig i per sobre de tot portador d’una elegància que sense renunciar al sentit clàssic, emprava recursos propis del piano romàntic. Un moviment deliciós corroborat per un finale en què orquestra i solista van congeniar plenament. Amb el retorn a la tonalitat de Do major, els seus ritmes a contratemps confegeixen un moviment d’una eloqüència musical brillant. Les intervencions d’uns excel·lents oboè, flauta i fagot de l’orquestra, així com l’esplèndid treball de les cordes i, per descomptat, un Piemontesi pletòric en l’execució dels matisos van propiciar que d’aquest darrer moviment també sorgissin amb clarividència tots el jocs contrapuntístics amb summa claredat. Piemontesi, un pianista amb una llorejada trajectòria, va acomiadar-se amb música de Brahms, en una actuació que corroborava la seva estreta vinculació amb la música de Mozart confirmada per uns enregistraments que ja són de referència.
La Simfonia núm. 10 de Mahler va ser iniciada l’any 1910 en un moment marcat per la crisi conjugal i la mort del compositor a Viena el 18 de maig de 1911. L’únic moviment que va ser acabat per Mahler va ser l’“Adagio” inicial. Aquest moviment està caracteritzat per l’austeritat, per apropar-se a l’avantguarda vienesa –només cal escoltar el “catastròfic” acord en fortissimo que conté nou notes diferents– i per veure’s envoltat d’una aprofundida serenitat. La contraposició de dos elements temàtics principals, el primer amb grans salts intervàl·lics, el segon marcat principalment per la tonalitat menor, propicien un discurs enormement complex per extreure l’aprofundiment d’aquest moviment colpidor. González tenia davant seu una orquestra esplèndida en totes les seccions, amb unes cordes conjuntades, unes fustes càlides, metalls eloqüents però mai estridents. Orquestra que pràcticament funciona sola, en què cada mestre sap el que ha de fer en tot moment i amb una concentració en el sentit de l’obra que sempre va més enllà d’una lectura objectiva. González va conduir l’orquestra amb precisió, sabedor de la resposta orquestral, cercant un Mahler intens, aprofundit. Una Filharmònica que funciona a la perfecció i que va completar el concert amb una de les obres paradigmàtiques de Richard Strauss.
El poema simfònic Mort i transfiguració és un model d’orquestració de com retratar des de l’agonia de l’artista el pas de la mort a la posterior transfiguració. Fou una versió amb una forta càrrega emocional, acurada en la dicció, matisada, i en la qual potser va mancar una major compenetració entre l’enfocament del director, a moments excessivament objectiu, i una orquestra capaç d’abordar un amplíssim espectre de matisos amb moments que van resultar poc eloqüents. Ja fora de programa es va interpretar la bellíssima Dansa eslava, op. 72 núm. 2 de Dvořák.
Imatge destacada: (c) Toni Bofill.
