RECITAL SONDRA RADVANOVSKY. Sondra Radvanovsky, soprano. Anthony Manoli, piano. Obres de Purcell, Händel, Rakhmàninov, Liszt, Heggie i Giordano. LICEU. 18 DE DESEMBRE DE 2023.
Mig any després de l’últim recital de Radvanovsky al Liceu, i tot just acabada d’arribar d’una producció de Turandot a Nàpols, la diva nord-americana tornava a l’escenari de La Rambla, on és tan estimada, per oferir un recital singular i compromès a parts iguals.
Es tracta del programa que, concebut per ella mateixa, va inspirar-li la mort de la seva mare ara fa dos anys i que fa un recorregut de la mort a l’amor. Alhora, la proposta arrencava amb dues àries que remetien la soprano als seus inicis al món del cant –fins i tot quan era mezzosoprano, tal com va explicar ella mateixa– i que, en el seu moment vocal actual, no la van afavorir gaire. Així, “When I am laid” (del Dido and Aeneas de Purcell) i “Piangerò la sorte mia” (de Giulio Cesare de Händel) van pecar d’un excés de vibrato i d’un cabal vocal excessiu tractant-se de dos fragments tan íntims, sens dubte perquè Radvanovsky ja fa temps que està acostumada a repertoris molt més exigents en termes de volum.
D’aquí, la soprano va passar a presentar tres cançons de Rakhmàninov que, va dir, li havia donat a conèixer el malaurat baix Dmitri Hvorostovsky, que l’assessorava en la pronúncia del rus i la creia idònia per a la interpretació d’aquest repertori. Certament, va oferir-ne lectures apassionades que li van permetre incrementar progressivament l’ús dels reguladors que tant caracteritzen la seva tècnica privilegiada.
La primera part va culminar amb el primer cim emocional de la vetllada: la selecció de quatre lieder de Strauss: Allerseelen, op. 10 núm. 8; Befreit, op. 39 núm. 4; Morgen!, op. 27 núm. 4 i Heimliche Aufforderung, op. 27 núm. 3, que no tan sols van fer esclatar els aplaudiments dels espectadors, sinó també brollar les llàgrimes als ulls de Radvanovsky.
Emocionadíssima, però més tranquil·la després del descans, la soprano va continuar explorant repertoris inèdits amb els Tre sonetti di Petrarca de Liszt, que novament es van revelar instruments idonis per a les capacitats comunicatives de Radvanovsky.
L’atmosfera també es relaxava entre bloc i bloc del programa gràcies a les explicacions de la cantant en anglès –potser excessivament prolixes, tenint en compte en quina mesura el públic podia captar la informació–, pròpies d’altra banda d’una intèrpret de cultura americana i dotada d’un carisma especial per ocupar qualsevol escenari.
Un altre dels moments àlgids del recital va arribar quan Radvanovsky va presentar la cançó If I had known, que Jake Heggie va compondre per a ella sobre el seu propi text i que va tornar a commoure tant intèrprets com espectadors gràcies a una melodia bellíssima.
Finalment, i oficialment, el concert acabava amb una ària idònia, tant pel contingut com per la manera com Radvanovsky la interpreta i n’ha fet marca de la casa: “La mamma morta” d’Andrea Chénier, que al Liceu ja se li havia pogut sentir tant en la producció de l’òpera el 2018 com als recitals del 2020 i d’aquest mateix any.
Tant aquí com a la resta de la vetllada, el pianista Anthony Manoli va ser un acompanyant excel·lent de Radvanovsky, que va deixar entreveure la forta connexió mútua que tenen els dos artistes –també la mare de Manoli va morir fa poc, va dir ella– sense perdre el rigor ni la precisió requerida, especialment en peces com les de Rakhmàninov, Strauss o Liszt.
En el capítol dels bisos, la soprano va voler agrair les ovacions unànimes –tot i que el Teatre no era ple del tot– amb tres Puccinis antològics: “O mio babbino caro”, “Pace, pace, mio Dio” i “Vissi d’arte”. Abans del primer, va fer sortir a saludar Xesca Llabrés, que aquests dies es jubila després de trenta-cinc anys de regidoria a l’escenari del Liceu.
Imatge destacada: (c) Sergi Panizo.
