20 Pieces for Solo Lute played on the vihuela
Joaquim Bogunyà, vihuela
Obres de Joaquim Bogunyà
Ars Harmònica, 2017
L’aparició d’aquest enregistrament és, com a mínim, insòlita. Joaquim Bogunyà és compositor i intèrpret, format en instruments de corda polsada, si bé la seva tasca fonamental ha estat la de filòleg i professor de llengües. En temps dels seus estudis universitaris es va enamorar fortuïtament de la música de John Dowland. I això el va portar a començar a estudiar música i, en concret –i de manera força autodidàctica, però amb el guiatge de William Waters– llaüt i viola de mà. Imbuït de l’estètica d’aquelles peces, amb tabulatures de vegades difícils d’aconseguir, va començar a escriure música també ell, a l’estil dels llaütistes anglesos, amb la pretensió d’ampliar el repertori per a l’instrument.
Després d’haver contactat amb l’English Lute Society, aquesta associació britànica que porta més de mig segle en actiu li va publicar diverses peces i li va encarregar nous treballs. Un d’aquests són les vint peces que es presenten en aquest CD, interpretades no amb el llaüt, sinó amb la viola de mà, ja que els sis ordres requerits per les composicions en possibilita la interpretació amb la vihuela. I aquesta és una particularitat que no fa sinó convertir l’enregistrament en encara més “autèntic” en termes de pràctica històrica, ja que al segle XVI i XVII els canvis d’instrument eren una pràctica més que habitual.
La quasi totalitat de les composicions de Bogunyà (potser excepte la Petite baroque suite en Sol mineur i de la picada d’ullet a Cada dia al dematí d’Un joc divertit) passarien per peces escrites a cavall del segle XVI i XVII; i, si bé els musicòlegs més oïts podrien distingir-les dels models que les inspiren, a orelles del gran públic poden passar per composicions d’època. Per això, no cal dir que a una estètica tan consolidada i a una factura tan versemblant no se li pot objectar res; tan sols se li podria aplicar –més a nivell ètic que no pas estètic– aquell aforisme que encapçalava l’edifici de la Sezession vienesa: “A cada temps, el seu art; a cada art, la seva llibertat”.
Però el context en què escriu Bogunyà no és el que va propiciar un eslògan com el d’Olbrich, Klimt, Otto Wagner, Kolo Moser i quinze artistes més al final del segle XIX. Som en temps de la modernitat líquida, on els vasos comunicants són, no sols comunicants, sinó porosos i permeables. D’aquí que en aquestes línies, més que no assajar una crítica minuciosa d’un disc, haguem cregut oportú de situar-lo en el seu context. Així, pot ser l’oient mateix qui es delecti en aquesta música ben composta, honesta i plaent, perfectament interpretada pel seu compositor mateix, que és un personatge singular en el panorama musical contemporani, tal com queda palès en aquesta entrevista: un llaütista del segle XXI que fa allò que feien els seus avantpassats fa tan sols tres-cents o quatre-cents anys, i que no és sinó utilitzar el seu instrument per fer la música que li plau de fer.
Imatge destacada: Joaquim Bogunyà
