PALAU 100. Pittsburgh Symphony Orchestra. Orfeó Català. Cor de Cambra del Palau de la Música Catalana. Laura Claycomb, soprano. Gerhild Romberger, contralt. Dir.: Manfred Honeck. Simfonia núm. 2, “Resurrecció” de Gustav Mahler. PALAU DE LA MÚSICA. 25 D’OCTUBRE DE 2012.
Per Mercedes Conde Pons
Escoltar Gustav Mahler demana una predisposició de l’oient a posar l’oïda, la ment i l’esperit al servei d’allò que el compositor volia expressar amb la seva música. Manfred Honeck, el director titular de la Simfònica de Pittsburgh, que liderava la versió oferta al Palau de la Música Catalana de la Segona Simfonia de Mahler, és molt conscient d’això, tal com demostra la seva versió entre analítica i emotiva, i les notes excel·lents del programa de mà, signades per ell mateix i molt útils per entendre la seva concepció de l’obra, molt diferent de la d’altres directors.
Mahler avui dia ja és un compositor habitual, més enllà de les modes, dels programes de concert. Potser per la seva visió existencialista de la condició humana, tan fin-de-siècle i alhora tan contemporània, tan atemporal i tan adequada als temps de crisi en què ens trobem, un segle més tard, novament immersos.
Però Manfred Honeck no concep aquesta simfonia de Mahler des del dramatisme de qui viu el trànsit de la vida a la mort i de la mort a allò desconegut com una situació traumàtica, sinó més aviat com una narració gairebé literària –com un poema simfònic– de la mort de l’heroi i la seva lluita –en el trànsit cap a l’altra vida, la resurrecció– per alliberar-se de tot allò mundà, banal, que l’aferra encara a la vida terrenal.
Així doncs, la seva va ser una versió de precisió gairebé quirúrgica en el primer, segon i tercer moviments, tant que fins i tot els fragments col legno de la corda greu que Honeck defineix com de “dansa macabra” al “Totenfeier” del començament de la simfonia, semblaven volgudament gèlids, insensibles, com de mort.
El “Ländler” del segon moviment, doncs, tenia la lleugeresa –no pas frivolitat– de la dansa popular, no gens amanerada, no gens afectada per la galanteria burgesa de la Viena urbana i l’“Scherzo” amagat darrere el tercer moviment –recordem que és la prèdica còmica i irònica de sant Antoni als peixos que tan bé descriu Mahler en els Knaben Wunderhorn– suggeria el caràcter esmunyedís dels peixos, com una mena de resposta altiva de l’heroi a la mort.
Per això mateix, l’entrada de l’“Urlicht” en el quart moviment va fer canviar de sobte l’atmosfera de la sala i el contrast entre la resistència envers allò que és inexorable i l’assumpció d’una realitat que no té per què ser dolorosa sinó que pot ser plàcida, resignada i fins i tot dolça, va afavorir que el final de la simfonia fos un crescendo de força emotiva, culminat pel meravellós coral final que remata la simfonia.
La Pittsburgh Symphony Orchestra és una d’aquelles formacions històriques que l’han fet situar-se sovint entre les cinc millors orquestres dels Estats Units. Com és marca de la casa en les formacions americanes, el seu fort és el vent metall, i amb aquesta obra ho va poder demostrar sobradament. Les fanfares en la llunyania del darrer moviment van oferir un efecte estremidor i la secció completa va mostrar un nivell altíssim. La direcció de Manfred Honeck, vienès de naixement i vienès de formació musical, va mostrar un carisma especial i un lliurament generós amb l’orquestra, solistes i cor, amb aquella distància mesurada molt pròpia del caràcter austríac i amb una visió diferent però molt coherent de l’obra de Mahler. La seva va ser una versió de contrastos extrems, des dels pianíssims exigits gairebé a boca chiusa al cor fins als aclaparadors moments orquestrals en tutti amb fortíssim que extralimitaven la capacitat acústica de la sala modernista. Uns contrastos tan similars, en el fons, a l’essència de l’home, que és el que Mahler sembla explorar amb la seva música.
Per primer cop col·laboraven conjuntament dins el cicle Palau 100 l’Orfeó Català i el Cor de Cambra del Palau de la Música Catalana, i ho van fer amb una actuació impecable, responent a les demandes del director amb una flexibilitat pròpia d’un instrument molt cohesionat i treballat. Colpidora la seva entrada en un xiuxiueig pianíssim que no anava en detriment de la dicció del text alemany –cosa certament difícil– i triomfal en els acords finals. També les veus solistes van destacar: Laura Claycomb més en conjunt que en solitari i Gerhild Romberger amb un “Urlicht” molt íntim.
