BCN CLÀSSICS. Orquestra Filharmònica d’Israel. Cor de Noies de l’Orfeó Català. Cor Infantil de l’Orfeó Català. Gerhild Romberger, mezzosoprano. Dir.: Zubin Mehta. Mahler: Simfonia núm. 3. L’AUDITORI. 18 DE SETEMBRE DE 2019.
El cicle BCN Clàssics va inaugurar la seva temporada amb un binomi històric que està de gira per acomiadar el mig segle que els ha unit: l’Orquestra Filharmònica d’Israel i Zubin Mehta. Ho van fer amb la Tercera Simfonia de Mahler, que va generar un gran entusiasme, palès en els deu minuts d’aplaudiments amb què el públic va lloar una trajectòria que s’està acostant a l’últim port. Un públic divers on no faltava un cert nombre de guiris i una part del target de la Barsalona, que diria l’agut Bernat Dedéu, sorpresos també per la fugacitat de les pauses entre moviments.
Mehta va conduir l’obra amb el temperament característic dels seus acostaments a l’obra. Resultats analítics amb claredat formal; rica gamma de color en el conjunt; cotes emotives, com al moviment final, i una realització tècnica ortodoxa, ben planificada en l’equilibri de plans i que relega el rubato als moments escaients. No se li pot negar la destresa, autoritat i experiència perquè és un dels grans directors del darrer mig segle.
A vegades més superficial i sense prou idiosincràsia que en rebli la personalitat musical més enllà de l’alt i ric estàndard qualitatiu, el director indi va transmetre vitalitat i una construcció ben cimentada en tempi, tot i no explorar un concepte molt profund, per exemple en la marxa disfòrica que basteix la coda del primer moviment, allà on altres amoroseixen la cantarella marcial amb un toc bucòlic. No es pot dir que la concepció de Mehta s’hagi estilitzat o eixamplat en la línia de grans referents com Bernstein, Abbado o Haitink.
Amb alguns excessos dinàmics als metalls, responsabilitat de l’acústica de la sala, en conjunt va ser una recreació excel·lent, prou rodona i a l’alçada de les expectatives. Els solos dels primers faristols de fustes, trompes i violins ho reafirmaven tant com la secció de contrabaixos. Sorprenentment, el moviment més excepcional de la nit va ser el segon: molt idiomàtic, de somniadores aromes valsejades, contrastadíssims canvis de color i temps, d’una vivacitat, detallisme i relleus sorprenents. Al quart, la mezzosoprano Gerhild Romberger va encarnar la tel·lúrica reflexió amb un centre ample, mòrbid i d’aguts un pèl tibats. El Cor de Noies de l’Orfeó Català i el Cor Infantil de l’Orfeó Català van complir magníficament al penúltim, tot corroborant la bona preparació dels seus titulars. Al sisè, hi va plasmar el drama i l’evolució emocional en el desenvolupament, però a partir de la reexposició del tema principal en forma de coral a la trompeta, la recerca de l’expansió emocional va precipitar la tensió aconseguida fins aleshores en el clímax. Coda brillant, potser més èpica que ascètica.
Per a l’anècdota queda l’entrada en fals d’algunes trompes en la fanfara que inicia la secció de la reexposició al primer moviment o el desafinat ascens a l’agut del Flügelshorn cap al final de la seva primera intervenció fora d’escena al tercer moviment. Un efecte no prou ben ubicat: en els jocs d’espacialitat i llunyania que Mahler cerca amb l’ús d’elements fora d’escena, cal que es percebi una sensació de desorientació, indeterminació de la seva procedència. El paradigma estètic evocat remet a la presència llunyana que, en altres obres, definia el filòsof Jankélévitch. Tenen un caràcter auràtic i esdevenen un topos que remet a la utopia. Des d’on es va ubicar la trompeta, per recurrent que sigui quan s’interpreti la Simfonia en aquesta sala, no evita que el desplaçament de la direccionalitat produeixi un so desnerit. La proximitat amb què arribava no diferia gaire de si hagués estat damunt l’escenari: un fet que va manllevar capacitat evocativa a una intervenció que ja venia condicionada per la substitució de la trompa de posta per una trompeta en Si bemoll. La segona no té el mateix grau de morbidesa i tendresa tímbrica per a la sensibilitat evocada en aquest solo, tot i la teòrica major facilitat en l’ascens a les puntuals notes agudes.
Els dubtes del concert, però, no recauen sobre la interpretació, sinó en la necessitat d’invertir en un tercer cicle que es mou a cop d’efecte de grans estrelles internacionals. Un cicle reiteratiu i ple de ganxos en programació molt semblants als altres dos cicles moguts a cop de talonari en un país, Catalunya, en què el teixit musical de proximitat presenta una preocupant descomposició i limitació econòmica. Les excepcions hi són, però com a tals, són poques. Es tracta d’un teixit que s’hauria de potenciar com un dels principals agents per ampliar i adquirir nous públics. És un teixit que, en ocasions, dins el seu constret marge d’actuació econòmic i de programació, vetlla més per la difusió i expansió dels gustos de la societat que les temporades “patumaires”.
