TOSCA de Giacomo Puccini. Llibret de Giuseppe Giacosa i Luigi Illica. Sondra Radvanovsky. Jorge de León. Ambrogio Maestri. Vladimir Baykov. Valeriano Lanchas. Francisco Vas. Manel Esteve. Dimitar Darlev. Elena Copons. Orquestra i Cor del Gran Teatre del Liceu. Cor Infantil Amics de la Unió. Dir. musical: Paolo Carignani. Dir. d’escena: Paco Azorín. Nova coproducció del Gran Teatre del Liceu i el Teatro de la Maestranza. LICEU. 8 DE DESEMBRE DE 2014.
Per Mercedes Conde Pons
Títol ideal per a aquell neòfit que vulgui endinsar-se en el particular univers operístic, Tosca és una òpera que gràcies al genial segell musical de Puccini sap crear tensió des dels acords inicials i mantenir-la fins ben bé el darrer acord de l’òpera. I gràcies, també, a un argument que té tots els ingredients per, com va dir el mestre Carignani en la presentació de l’òpera, esdevenir un thriller de pinzellades cinematogràfiques. A això, hi contribueix el text excel·lent de Victorien Sardou, passat pel tamís genial de Giacosa i Illica i, novament, la música de Puccini, que sap crear ambients i climes en què es pot olorar l’encens de Sant’Andrea della Valle, l’olor de les pintures amb què treballa Cavaradossi, el perfum de les flors que Tosca porta a la Verge, la lascívia agredolça amb què Scarpia assetja Floria Tosca, l’olor de la sang i la suor que cobreix Cavaradossi després de la tortura, la pólvora amb què aquest mor afusellat minuts abans que la Tosca es llanci daltabaix del Castel Sant’Angelo… mentre podem escoltar les veus dels eclesiàstics entonant les rutinàries lletanies prèvies al triomfal Te Deum, la cantata de Floria Tosca en la llunyania mentre Scarpia interroga Cavaradossi, els crits de Cavaradossi de fora estant mentre Tosca implora pietat desesperadament, la veu del pastor que de matinada passa pels carrers de la Roma del 1800 amb el seu ramat d’ovelles mentre de fons se senten les campanes de la Ciutat Eterna que desperta en una albada tràgica. Tot això i encara molt més és la Tosca de Puccini que el Gran Teatre del Liceu ha tornat a programar amb èxit, després del fracàs estrepitós que suposà la fallida producció de Robert Carsen –altres vegades genial– per a aquest clàssic del verisme italià.
Per tal que una Tosca funcioni, cal per sobre de tot tres protagonistes de grans dimensions. Una mesura metafòrica, perquè si bé és necessari que posseeixin veus rotundes, capaces de superar el volum orquestral que a vegades imposa la música de Puccini, és també imprescindible que siguin tan bons cantants com actors. Paco Azorín, murcià d’adopció català, coneix molt bé tots aquests condicionants i la seva proposta escènica recull tots aquests elements per fer una proposta escènica fidel a l’original, però que pugui aportar quelcom nou a una òpera tan i tan coneguda, i així despertar en l’espectador emocions noves. Azorín recull el concepte de continuïtat temporal, espacial i tensional del thriller per crear un espai narratiu continu que passa de l’església de Sant’Andrea della Valle –l’espai més convencional de la proposta, amb tots els elements clau de l’acció– al despatx del cap de la policia, Scarpia, un lloc tenebrós i auster, al costat mateix de la presó on s’amunteguen els torturats pels esbirros del dolentíssim baró, i que acaba en un passeig simbolista per la Roma més fosca, prèvia a l’albada, que acompanya Tosca al Castel Sant’Angelo, on l’espera Cavaradossi i on es preparen per a la seva fugida després de l’afusellament “simulat” a què ha de ser sotmès el pintor. I en tot això, Azorín dóna ales als cantants perquè creïn amb llibertat el seu personatge i interactuïn per fer d’aquesta obra mestra del verisme un drama d’aquells que commouen.
Coneixíem ja les virtuts de Sondra Radvanovsky, que havia cantat Aida al Liceu i Norma a Peralada i, si bé la cantant nord-americana posseeix un timbre particular que, d’entrada, pot provocar estranyesa en associar-lo al personatge de Tosca, el cert és que la soprano el sap posar al servei del personatge per fer-se’l seu i treure’n el màxim rendiment. La seva és una Tosca temperamental però no pas vulgar, i en passatges clau, com el “Vissi d’arte”, la soprano nord-americana va brodar literalment la seva part, tot aconseguint deturar el temps, que és el que, en realitat, sembla suggerir l’instant. Radvanovsky es lliurà a la visió expressionista del segon acte amb un assassinat acarnissat d’Scarpia en què Tosca sembla embogir temporalment d’una manera molt més real que no pas l’elegant proposta convencional, amb canelobres i crucifix inclosos. Una proposta vàlida, naturalment, si bé es perd aquí el fil musical que Puccini atorga a cada gest. En canvi, va semblar del tot coherent el moment previ a l’afusellament de Cavaradossi, en què tots dos es preparen per a la fugida canviant-se de roba i disposant-se per al viatge, un element previsor, val a dir, molt femení.
Si Radvanovsky va recollir un triomf ben sonor al final de la representació, el públic no escatimà entusiasme amb l’Scarpia d’Ambrogio Maestri. Un paper que el baríton italià va cantar amb rotunditat, sobretot en el segon acte, i que va encarnar amb una violència mesurada, potser no tan expressionista com el mateix personatge i la música demanen. Maestri es troba més còmode en el cant legato i per això el seu Scarpia potser no tingué la força i violència que normalment se li associen, si bé, cal dir-ho, el cantant italià va fer una molt bona creació.
S’havia anunciat el debut al Teatre del tenor italià Riccardo Massi, però la seva malaltia a darrera hora va propiciar que el tenor canari Jorge de León –una de les veus més emergents del panorama espanyol– assumís el Cavaradossi de l’estrena. Sense voler desmerèixer la vàlua del tenor italià, que no coneixem, cal dir que Jorge de León es presentà com un Cavaradossi ideal: tant per chulería, com per inconsciència, capacitat de seducció i lliurament. El Cavaradossi de De León fou generós en potència, rutilant en el registre agut i amorós en els moments íntims, tot i un timbre no especialment atractiu en el registre central. El seu fou un triomf merescut en una oportunitat que esperem que li reporti molts beneficis futurs.
Fidel a la línia artística dels darrers anys, aquesta Tosca comptà amb papers secundaris de luxe, com l’Spoletta de Francisco Vas, el sagristà de Valeriano Lanchas o l’Angelotti de Vladimir Baykov. Elena Copons fou un pastor impecable, malgrat que l’opció d’una veu blanca dóna a aquest passatge un caràcter insubstituïble. Excel·lent la breu però important aparició del cor infantil al Te Deum del primer acte, al costat del cor del Liceu, novament sense objeccions. Paolo Carignani dirigí amb atenció als detalls aquesta Tosca, que només patí alguns desajustos esporàdics amb els solistes –probablement per un problema de retorn– i en algunes ocasions tapà els cantants per un excés de decibels dramàtics, que fins i tot provocaren petits accidents sonors com el passatge dels violoncels de l’inici del tercer acte. Anècdotes, però, que no enfosquiren un èxit que no mereixia ni tan sols els intents de reclamació per part d’un sector díscol del públic que sembla tenir la pell molt fina.
