PALAU 100. Cecilia Bartoli, mezzosoprano. I Barocchisti. Dir.: Diego Fasolis. Obres de Vivaldi, Raupach, Galuppi, Araia, Hasse i Porpora. PALAU DE LA MÚSICA. 3 DE NOVEMBRE DE 2015.
Per Mercedes Conde Pons
Quan Cecilia Bartoli va sortir a oferir el seu darrer bis, l’ària “Razverzi pyos gortani, Iaya” de l’òpera Altsesta de Hermann Raupach, vestida amb abric, barret i maniguet de vellut blancs –igual com apareix a la portada del seu darrer cedé, St. Petersburg–, ja era evident que érem davant d’una autèntica tsarina del cant, per si algú encara –abans que comencés el concert– no ho sabia. L’avís de malaltia de la cantant just abans de començar va sembrar la incertesa entre el públic, aviat esvaïda per la immensa professionalitat de la cantant. Que Cecilia Bartoli patia un refredat, es va fer palès no només pel seu constant accés a un mocador amagat discretament en l’escot del vestit, sinó també en el vel que semblava esmorteir el so de la cantant en les primeres peces que va interpretar, totes de Vivaldi.
El concert, amb les entrades exhaurides des de feia dos mesos, aplegava un programa original i atractiu, tot repassant alguns dels temes de més èxit de la cantant italiana. D’una banda, els recollits en el mític cedé d’àries de Vivaldi que la van situar al més alt nivell i superant el milió de còpies venudes –un disc de Vivaldi!– i amb el Grammy al millor solista vocal clàssic l’any 1999. De l’altra, alguns dels que conté el seu disc Sacrificium –“Nobil onda” d’Adelaide de Nicola Porpora– i alguns del seu darrer àlbum, St. Petersburg, dedicat a la influència de l’òpera italiana a les corts de les tsarines Anna (1730-1740), Elisabet (1741-1761) i Caterina la Gran (1762-1796). Obres de Herrmann Raupach, com Altsesta, la marxa de la qual va preludiar l’entrada triomfal de la cantant amb un vel blanc interminable, abans de cantar “Idu na smert” tot encarant la recta final de la primera part, un cop ja esvaït cap mena de rastre de refredat; una petita joia musical en la veu de la soprano, que té l’habilitat de convertir en hits obres absolutament desconegudes, com les que ella ha rescatat de l’Arxiu Musical del Teatre Nacional Acadèmic Mariinski (Sant Petersburg).
Si l’inici del concert, amb un bon conjunt instrumental, I Barocchisti, i solistes de primera havia marcat el ritme festiu del concert amb l’obertura en Do major de Farnace de Vivaldi, les dues primeres àries interpretades per la soprano romana, “Gelosia, tu già rendi l’alma mia” d’Ottone in villa i “Sol da te, mio dolce amore” d’Orlando furioso –deliciós duet amb la flauta de Jean-Marc Goujon– van servir d’escalfament de motors abans de la popular –gràcies a Bartoli– “Agitata da due venti” de Griselda, un exercici aeròbic i pirotècnic que és només a l’abast de la seva tècnica vocal inaudita. Amb la veu ja a punt, el primer moment màgic de la nit va ser l’ària de Farnace “Gelido in ogni vena”, que recull el tema de l’hivern de Les quatre estacions de Vivaldi, per transformar-lo en un tema musical tràgic que narra la sang vessada pel fill mort. Bartoli posà al servei d’aquesta meravella musical allò en què és reina absoluta: la capacitat emotiva que ofereix amb la seva línia de cant gairebé infinita, que combina amb uns pianíssims que, tot i això, traspassen com l’acer afilat i gelat que evoca la peça. Símptoma claríssim d’aquest efecte era el silenci sepulcral que imperava al Palau, ni un sol estossec que pogués demostrar desconcentració del públic.
La mezzosoprano italiana domina a la perfecció l’efectisme escènic i, amb pocs elements però molt cuidats –la crisi econòmica la viuen fins i tot les grans estrelles i lluny queden els temps en què la seguia un tràiler museu en la seva gira amb el disc Maria, tot recordant la insigne Malibran–, Cecilia Bartoli va ser capaç de sorprendre el públic al llarg de tot el concert, i així evitar la monotonia en tot moment. Si a la primera part apareixia vestida de blanc amb ornaments argentats, a la segona part portava un vestit idèntic, d’un color turquesa i amb ornaments daurats. Moments com l’ús de la pandereta en l’ària “Sventurata navicella” de Giustino de Vivaldi o el meravellós diàleg musical amb els solistes escollits per a algunes de les àries –el magnífic oboista Pier Luigi Fabretti en l’ària “Pastor che a notte ombrosa” de Seleuco de Francesco Domenico Araia– o l’impressionant trompetista que, fora de programa, va reptar la soprano en ornamentacions impressionants en l’ària d’Agostino Steffani “A facile vittoria” de l’òpera Tassilone (que es troba al seu disc Mission) van acabar de confirmar el govern merescudíssim de la cantant italiana sobre l’ànim d’un públic absolutament entusiasmat i convençut del seu art. I la veritat és que, qui signa aquestes línies, no pot menys que mostrar-s’hi d’acord.
