PALAU PIANO. Valentina Lisitsa, piano. Obres de Ludwig van Beethoven: Sonata per a piano núm. 14, en Do sostingut menor, op. 27 núm. 2, “Clar de lluna”. Sonata per a piano núm. 15, en Re major, op. 28, “Pastoral”. Sonata per a piano núm. 17, en Re menor, op. 31 núm. 2, “la Tempesta”. Sonata per a piano núm. 21, en Do Major, op. 53, “Waldstein”. Sonata per a piano núm. 23, en Fa menor, op. 57, “Appassionata”. PALAU DE LA MÚSICA. 16 DE DESEMBRE DE 2020.
El 16 de desembre de 1770 naixia a Bonn Ludwig van Beethoven i per commemorar l’efemèride la pianista ucraïnesa Valentina Lisitsa tornava al Palau per oferir-nos un maratonià recital integrat per cinc de les Sonates més cèlebres del corpus pianístic del compositor. Any de celebracions beethovenianes truncades per la COVID-19, malgrat això ens han deixat concerts memorables a Barcelona, com la integral simfònica en mans de Gardiner al Palau o l’incommensurable recital de Kissin a L’Auditori, a més de tants altres esdeveniments musicals que ens estan tornant a fer gaudir de la música immortal de Beethoven en aquest any de records infausts.
I al Palau actuava l’aclamada Valentina Lisitsa, l’artista que com altres pianistes que podem anomenar “mediàtics” ha sabut portar el seu talent a les xarxes socials i ajudar a difondre el repertori clàssic entre el públic més jove. Les seves estadístiques, com ens recordava el programa en línia del concert, parlen per si mateixes: més de 600.000 subscriptors i 147 milions de visites a Youtube –75.000 diàries de mitjana–, mentre que el seu compte de Spotify supera els 800.000 oients mensuals… I l’èxit de Lisitsa no és gratuït: es tracti de música de Rakhmàninov, Txaikovski, Chopin o Glass, la pianista ens n’aporta unes versions realment interessants, personals i que, com el Beethoven que vàrem escoltar al Palau, mai deixen indiferent per la seva proposta.
Davant d’un públic que omplia l’aforament establert pel PROCICAT, Lisitsa va començar a enarborar el seu maratonià recital amb la Sonata Clar de Lluna, que fou seguida per la Pastoral, La Tempesta, la Waldstein, l’Appassionata…, un tour de force amb una complexitat tècnica in crescendo i d’una exigència expressiva que a la fi va ser l’única vessant on podríem trobar certs aspectes qüestionables a la declamació musical d’una pianista de virtuosisme i musicalitat espectaculars. El seu pianisme avança com un veritable huracà de sensacions, amb una recerca constant de la intensitat expressiva que es mou entre els límits del pianíssim quasi inaudible (meravellós el segon moviment de la Pastoral) fins a les sonoritats que tendeixen a una fastuositat hercúlia en els passatges més exigents (final de l’Apassionata o les prou conegudes i temudes darreres pàgines de la Waldstein). És un Beethoven que cerca la vistositat, al qual podrien mancar uns aspectes més declamatoris, més poètics –especialment en el Clar de Lluna i en certs passatges de La Tempesta–, però d’un magnetisme inqüestionable. Les seves lectures s’escapen de les visions que molts melòmans poden tenir com a referència (Barenboim, Sokolov, Brendel, Pollini, Arrau… entre desenes i desenes d’aportacions meravelloses), però la de Lisitsa també posseeix un atractiu pianístic clar en el discurs, en què res resulta banal; tot fluïa dins un llarg soliloqui de dues hores que va anar de menys a més quant a intensitat interpretativa i que ens va mantenir atrapats des de les primeres notes de la Clar de Lluna fins a culminar amb una antològica Appassionata. No recala en aspectes que puguin caure en una superficialitat hedonista; el seu pianisme va més enllà de cercar un plaer auditiu per imbuir-nos en un pathos amb tants i tants moments commovedors. Troba sonoritats belles en si mateixes, moments paradigmàtics que ens van persuadir a La Tempesta i en la Waldstein, però també un discurs que avança implacable per proporcionar-nos un mar de sensacions d’una naturalitat expressiva a l’abast dels grans intèrprets del piano. Un Beethoven certament tempestuós i apassionat, amb un gust per debatre sense por les complexitats tècniques tan constants en les obres però d’un poderós magnetisme discursiu que ens arriba a atrapar per la seva vistositat i aprofundiment.
Un recital inoblidable, un plaer poder admirar com Lisitsa va mantenir-se al llarg de dues hores ininterrompudes exposada a una exigència artística majúscula i així commemorar aquesta efemèride en un escenari sobre el qual el bust de Beethoven de Pau Gargallo es presentava curosament il·luminat per a l’ocasió.
