SCHUBERTÍADA A VILABERTRAN. Andrè Schuen, baríton. Daniel Heide, piano. Lieder de Schubert, Korngold i Mahler. CANÒNICA DE SANTA MARIA DE VILABERTRAN. 20 D’AGOST DE 2022.
Què diferencia una interpretació musical poètica d’una execució que –a desgrat de la seva correcció tècnica– no supera el llindar d’una peça d’artesania (com podria ser un tamboret)? Doncs que el principi configuratiu de la primera destil·la una intensa càrrega de personalitat, mentre que la segona és susceptible d’ésser reproduïda, imitada per tothom qui hagi adquirit una sèrie d’habilitats tècniques, ja sigui en Ramon, en Pere o, fins i tot, en Joan. Dit d’una altra manera, així com es pot ensenyar algú a interpretar bé una obra, o fins i tot a interpretar-la molt bé, no se’l pot ensenyar a interpretar-la poèticament. La interpretació poètica comença on acaba el que es pot ensenyar. La feina del crític, quan ha de donar compte d’una execució d’aquestes característiques, esdevé particularment paradoxal: s’ha d’esforçar a assenyalar quelcom que no pot reduir-se a les categories universals del nostre llenguatge. Davant d’aquesta situació, el més plausible és indicar algunes condicions objectives que es comporten com el material constitutiu del “miracle”, però sense pretendre que aquest s’hi pugui reduir, com la Coca-Cola amb la seva fórmula. Atès que el concert del baríton Andrè Schuen i del pianista Daniel Heide a la Schubertíada a Vilabertran fou un exemple d’interpretació poètica, em limitaré a comentar alguns aspectes concomitants d’allò central indicible.
Primer, el bon gust en l’elecció del programa. Projectar la personalitat pròpia en una obra composta per un altre requereix un important treball d’aprofundiment: ressaltar els temes principals, fer fluir els secundaris, donar força als passatges d’expressió, d’intimitat, de recolliment, de vigor; en definitiva, allí on l’estructura de la peça ho reclami. L’objectiu d’aquest treball és que la relació de l’intèrpret amb l’obra estigui determinada per una necessitat anàloga a la que experimentà el creador en compondre-la. Arribar a les profunditats, però, requereix un cert temps i, sortir-ne, també. Per això un programa inconnex, arbitrari –ara això, ara allò–, bloqueja ja d’arrel la possibilitat d’aprofundir i, consegüentment, d’interpretar poèticament. La vetllada musical que referim va ser exemplar en aquest sentit: tots els lieder executats estaven connectats per una gran afinitat estètica –no és difícil inscriure Schubert, Mahler i Korngold dins d’una mateixa tradició liederística, encara que en diferents estadis del seu flux– i temàtica –el conjunt de les peces executades orbitava entorn d’un mateix nucli: la nit i la mort. L’església de la Canònica de Santa Maria de Vilabertran, amb les antigues làpides mortuòries al terra, era un espai especialment propici per a aquest concert.
Un altre aspecte digne de remarcar és la teatralitat en la interpretació de Schuen, que és el segell característic d’aquest jove baríton, de timbre especialment ric a la zona greu, però al mateix temps solvent en tota l’emissió. Aquesta teatralitat situa Schuen com a hereu d’una tradició de cantants de generacions anteriors, com ara Peter Schreier o bé Bernd Weikl. La seva força expressiva, en perfecta simbiosi amb el seu acompanyant, Daniel Heide –el qual, per cert, va excel·lir especialment en els Kindertotenlieder desplegant una enorme riquesa de matisos en el caràcter, en el tempo i en els timbres– el porta sovint a uns tempi amples, però que, precisament per aquesta mateixa força, mai no cauen, de manera que no crec que sigui exacte anomenar-los lents. En poso un exemple: en el Nacht und Träume amb què es va cloure el concert, Schuen sabé mantenir, en un tempo gens apressat, una atmosfera nocturna de recolliment, d’intimitat, fins i tot d’una certa dolçor, però sense caure en la monotonia, sinó desplegant-hi amb sensibilitat reguladors creixents i decreixents. Després de l’últim vers –“Holde Träume, kehret wieder!” (Dolços somnis, torneu!)– es feu el silenci; la música, durant uns instants, restà suspesa sobre les tombes de la Canònica. Finalment, esclataren els aplaudiments i els bravi, i es dissipà l’embruix.
Imatge destacada: (c) Sílvia Pujalte.
