SCHUBERTÍADA A VILABERTRAN. Lise Davidsen, soprano. James Baillieu, piano. Obres de Grieg, Brahms, Wagner, Strauss i Sibelius. CANÒNICA DE VILABERTRAN. 23 D’AGOST DE 2018.
A la Schubertíada a Vilabertran ja passen, aquestes coses. L’any vinent farà vint-i-cinc anys que Jordi Roch, alma mater del festival, va fer descobrir per primer cop fora de la seva Alemanya natal el baríton Matthias Goerne, que actualment és un dels cantants de lied més estimats arreu del món. Fa dos anys l’equip de la Schubertíada va fitxar per a la programació del 2018 la soprano noruega Lise Davidsen, aleshores una recent guardonada del concurs Operalia, de prometedora carrera i mitjans vocals poderosos, que tot just començava a aixecar el vol en el difícil món de la lírica.
Enguany, Lise Davidsen ha acomplert el seu compromís amb Vilabertran mentre prepara els diversos papers que interpreta a la tetralogia L’anell del nibelung de Wagner que s’està gestant aquests dies a la Royal Opera House de Londres. La cantant, que havia debutat a la temporada de l’OBC a L’Auditori el curs passat amb la interpretació dels Wesendonck Lieder de Wagner amb acompanyament orquestral, ja havia aconseguit generar una expectació important pel seu debut a la Schubertíada, augmentada pel recent anunci del seu proper debut al Festival de Bayreuth com a Elisabeth a la nova producció de Tannhäuser de l’edició 2019.
A la Schubertíada passen aquestes coses, deia, ja que aquest exquisit festival permet descobrir grans veus a les beceroles de la seva carrera, amb la certesa, gairebé segura, que estàs vivint una experiència única, la del descobriment privilegiat d’una veu d’alta volada. Però a la Schubertíada passen, també, coses d’una altra dimensió. Ja sigui per l’acústica de l’espai, per la intimitat que facilita la proximitat amb el cantant, per l’ambient de naturalitat amb què es viu el respecte i l’admiració a parts iguals vers el fet musical, o per la màgia que només algunes veus desprenen, el cas és que en el concert que Lise Davidsen van passar coses molt especials de caràcter, diríem, més epidèrmic.
Lise Davidsen proposava a l’audiència un programa generós, en què figuraven els noms de Wagner i Strauss, novament els Wesendonck Lieder, aquest cop en la versió inicial per a piano, però també cançons icòniques del catàleg d’Strauss, com Cäcilie, Ruhe, meine Seele o Morgen, així com també Brahms. Però també figuraven dos compositors escandinaus, afins per idioma i per cultura a la cantant natural de Noruega. El recital començava amb Grieg, i es cloïa amb Sibelius. Una estructura de concert que posava de manifest la seva voluntat de situar per endavant una ètica discursiva més que no pas l’aplaudiment fàcil.
La soprano apareixia a l’escenari acompanyada del també jove pianista sud-africà James Baillieu, un acompanyant entregat i d’una gran sensibilitat que desplegà al llarg de tot el concert amb humilitat i un gran talent interpretatiu, tot fent-lo destacar com un pianista de lied amb gran futur. Davidsen apareixia a l’escenari amb un aire discret, gairebé amb pudor, com si el debut en una concurrència tan propera a l’escenari l’impressionés. Els primers acords de Dereinst, Gedanke mein (Algun dia, pensaments meus) de Grieg, començaven a sonar tot omplint l’espai ressonant de l’església amb encís, talment com si estovessin els coixins perquè la veu de Davidsen trobés confort en el moment de fer-se present. I aleshores es produí la màgia. Lise Davidsen atacà a mitja veu en un registre central els versos de Geibel “Algun dia, pensaments meus, us haureu calmat”, i com si hagués activat un ressort al meu interior, se m’amararen els ulls de llàgrimes. A Vilabertran, aquestes coses passen. Però no pas sovint! L’efecte de la veu de Lise Davidsen sobre l’audiència va ser generalitzat. A alguns ens activà ressorts recòndits –ho comentàvem a la mitja part amb una col·lega periodista– de manera similar a com descriu Proust l’efecte de la magdalena a la seva extensa novel·la À la recherche du temps perdu. Aleshores el temps s’atura, alhora que la consciència del passat i la nostàlgia dels records pugen a la superfície subjugant les emocions.
Això, principalment això, aquesta experiència a mig camí entre el desvetllament de la consciència i la commoció emocional, és el que ens oferí Lise Davidsen a Vilabertran. I aquestes coses que passen, només de tant en tant, són les que donen autèntic sentit a la mena de pelegrinatge que suposa anar a la petita localitat de l’Empordà.
Però, naturalment, Lise Davidsen ens oferí molt més. La cantant colpí amb la interpretació d’Ein Traum, una de les cançons més evocadores i líriques de Grieg, on posà per primer cop de manifest l’immens cabal vocal que posseeix –tot sovint excessiu per a la intimitat que demana la poesia–, l’homogeneïtat de registre entre l’agut cristal·lí i el greu valquirià, una de les característiques més admirables de la seva veu, que, d’altra banda, emet amb una naturalitat insultant. Una veu, en definitiva, d’un altre planeta. Els mitjans privilegiats per naturalesa d’aquesta cantant noruega recorden grans cantants de la història, sense voler establir comparacions categòriques, com Kristen Flagstad o Nina Stemme i fan somniar en una futura –d’aquí com a mínim deu anys– Brünnhilde i Isolde majestuoses.
En Svane (Un cigne) i Zür Rosenzeit (A l’època de les roses), amb textos d’Ibsen i Goethe, respectivament, completaren el primer bloc d’autoria nòrdica, per donar pas a dues cançons de Johannes Brahms de gran caràcter dramàtic. La primera, Liebestreu (Fidelitat amorosa), de gran lirisme; la segona, Von ewiger Liebe (D’amor etern), un diàleg a tres veus –enamorat, narrador i enamorada– en què la cantant impressionà amb la seva capacitat d’imprimir dramatisme des de la contenció, en una interpretació novament torbadora.
En el capítol de cançons de Richard Strauss la soprano mostrà tota una afinitat amb Ruhe, meine Seele (Descansa, ànima meva), en què es recreà en les sonoritats greus, absolutament subjugadores en l’escolta, on es troba realment còmoda i és capaç de modular la veu allà on altres cantants de la mateixa corda no aconsegueixen gairebé arribar. Cäcilie i Heimliche Aufforderung (Invitació secreta) li permeteren deixar volar en llibertat el seu cabal vocal –posant al límit l’espai no pas petit de l’església de Vilabertran–, mentre que amb Morgen (Demà) fou on, si se li pot posar algun “però”, es trobà menys còmoda, segurament per la necessitat d’apianar excessivament una veu que raja com un torrent d’aigua a l’època del desgel. Amb aquesta escena, la primera part es clogué amb una ovació unànime que semblava no voler acabar.
A la segona part del concert, la soprano atacà els Wesendonck Lieder de Wagner amb una contenció superior a la sentida amb les cançons d’Strauss, que propicià moments d’ensomni a Im Treibhaus i Träume. Al darrer episodi del concert, dedicat a Jan Sibelius, la soprano ens permeté descobrir un registre poc sovintejat del compositor, que no obstant això escrigué un centenar de cançons molt diverses basades en elements folklòrics de la seva Finlàndia natal. Destacaren la senzilla exquisidesa de Lasse liten i la commovedora La noia torna de trobar-se amb el seu estimat, de lirisme exaltat i romàntic, sobre un text de Johan Ludvig Runeberg traduït al finès. Davant l’ovació dempeus de tot el públic aplegat amb una barreja d’estupor i enamorament a parts iguals, la soprano es vinclà a l’entusiasme, visiblement emocionada, tot interpretant dues cançons més de Sibelius, inspirades, tal com ella mateixa va explicar, en temes populars escandinaus. A vegades a Vilabertran passen coses, i quines coses!
Imatge destacada: © Martí Artalejo
