CONCERT INAUGURAL DE L’ANY GRANADOS. José Menor, piano. Goyescas d’Enric Granados. AUDITORI ENRIC GRANADOS DE LLEIDA. 28 DE GENER DE 2016.
Per Santi Riu
Aquest any es compleix el centenari de la mort d’Enric Granados. I la ciutat de Lleida, que el va veure néixer, ha organitzat una munió d’actes –concerts, publicació de llibres, enregistraments, exposicions, conferències…– per commemorar la seva figura i difondre’n l’obra. La celebració s’allargarà també durant l’any 2017, ja que llavors es compliran els 150 anys del naixement.
El compositor lleidatà quedà fascinat per l’obra pictòrica de Goya, que descobrí en la visita al Museu del Prado. I en la cerca d’un referent nacionalista, els quadres del pintor aragonès el seduïren per la caracterització de la vida espanyola i en concret per l’ambient madrileny del segle XVIII, així com pels colors i la vida que transmetien.
Goyescas, que va ser composta entre el 1909 i el 1911, és un dels referents de la música espanyola i de la literatura pianística. En l’obra trobem la recerca de la llum i l’ombra, el romanticisme i la sensualitat, l’amor i la mort, amb sentiments a flor de pell. L’audició de la suite a París suposà el reconeixement internacional del pianista i compositor, que posteriorment utilitzà aquest material per fer una òpera estrenada el 28 de gener de 1916 a Nova York. Una data que no ha passat per alt a la comissió d’aquesta celebració i que ha servit per iniciar els actes de commemoració per a un dels lleidatans més il·lustres.
El dijous passat el pianista José Menor –que serà artista resident durant dos anys a l’Auditori Enric Granados– obrí els actes amb un recital de piano interpretant l’obra magna de l’homenatjat: la suite Goyescas.
Granados era un bon pianista i això es nota en el domini de l’escriptura que s’inspira –més que no pas descriu-les– en les pintures de Goya. Però al mateix temps s’evidencia una maduresa creativa que et corprèn per la imaginació romàntica i la sensualitat. Més enllà de la suite, altres obres seves estigueren inspirades per l’obra de Francisco de Goya. Són composicions no tan conegudes i que poguérem escoltar per obrir el concert. Des de la frescor de Jácara, passant per Reverie-Improvisations –que dóna fe de l’habilitat de Granados com a improvisador– o la darrera obra escrita pel compositor i una de les més famoses: Intermezzo. José Menor donà relleu a la inspiració i a les belles melodies abans d’arribar a un Pelele de gran virtuosisme, en una lectura plena d’energia i rítmica trepidant.
La suite Goyescas demana una calidesa de so, lirisme i expressió dramàtica que foren presents en la interpretació. José Menor dominà les grans exigències de l’obra a partir d’una interpretació equilibrada, bon fraseig i musicalitat. Amb un cert rubato i un gran sentit melòdic, el pianista ens endinsà en Los requiebros. El compositor hi sembla traslladar-nos a una escena de festeig del Madrid del segle XVIII, amb lluminositat, vitalitat, gràcia i un ritme contagiós, en una interpretació tan brillant com expressiva. La intimitat i el lirisme que sorgeixen d’una càlida conversa entre amants, ens absorbiren en el Coloquio en la reja –mostrant sens dubte la connexió de Granados amb la poètica de Schumann–, mentre que El fandango de candil destacà per la rítmica, que recorda la guitarra, l’evocació i un cert estil castís.
Amb Quejas o la maja y el ruiseñor el pianista anuncià un canvi, tot tenyint el discurs d’un color més fosc. De caràcter evocatiu i esperit romàntic –recordem que el cant del rossinyol s’associa sempre a l’amor pur–, la música semblà portar-nos cap al dolor i el drama.
A partir d’una introducció gairebé improvisada arribàrem a El amor y la muerte, l’obra més llarga i una de les més belles. José Menor en féu una lectura plena de contrastos, intensitat, poesia i nostàlgia. Fou sens dubte el punt culminant del recital i un sincer i veritable cant d’amor entre una maja i un majo que sap que està a prop de la mort.
El sarcasme de l’Epíleg fou ben evidenciat per un pianista que realitzà un gran tour de force.
La lectura de José Menor estigué marcada pel lirisme i l’entusiasme –tot i que una mica més de calma en determinats moments potser hauria clarificat més les textures i hi hauria aportat una visió més madura–, musicalitat i sensibilitat, espontaneïtat i caràcter evocador, acompanyat d’un so generós i una rítmica suggeridora.
Bon inici d’una commemoració que ens haurà de sorprendre amb multitud de propostes i que situa Lleida a l’epicentre musical.
