PALAU BACH. Sir András Schiff, piano. Obres de J. S. Bach: Concert italià, BWV 971. Obertura francesa, BWV 831 i Variacions Goldberg, BWV 988. PALAU DE LA MÚSICA. 4 D’OCTUBRE DE 2018.
Sir András Schiff tornava al Palau amb un programa gegantí, monogràficament dedicat a Bach i integrat pel Concert italià, l’Obertura francesa i les monumentals Variacions Goldberg. Després del seu projecte dedicat a les tres darreres Sonates de Mozart, Beethoven, Haydn i Schubert, ofertes en tres temporades consecutives, Schiff afrontava un nou recital dedicat a la música de Bach en un Palau que presentava un ple pràcticament absolut.
La música de Bach sempre ha acompanyat la carrera d’aquest intèrpret llegendari sobresortint de manera particular del seu immens repertori pianístic. Ha interpretat en desenes i desenes d’ocasions les Goldberg (en un escenari immens com el Royal Albert Hall o la mateixa sala del Palau de la Música Catalana l’octubre del 2004) i en són ja referència les seves dues aportacions discogràfiques, editades els anys 1986 i 2003. Però el seu Bach, les seves Variacions Goldberg, van en evolució contínua. Dues premisses semblen, però, inamovibles del seu plantejament. Un dels seus mestres, el gran clavicembalista George Malcolm, li va remarcar que malgrat interpretar les Goldberg amb piano, calia que incidís en el legato, en l’articulació i sempre que fos possible no utilitzar el pedal. La segona premissa era oferir totes les repeticions de les seccions escrites a la partitura. No fer-ho suposaria trencar la perfecta simetria i proporció establertes en les obres, malgrat que pugui suposar –per a alguns– una durada excessiva de l’obra. Però com ell mateix va apuntar als comentaris que acompanyen el seu segon enregistrament: “La música no és llarga, el que és curta és la paciència de certs oients”. I de ben segur que malgrat la durada del concert, el talent, la proposta meditada i reflexiva de Schiff va atrapar tots i cadascun dels assistents d’aquesta nova proposta oferta pel pianista hongarès. Tota la versió és fruit d’una maduresa que només es pot assolir amb el pas dels anys i de conèixer els més recòndits secrets de la peça. Schiff va plantejar les Goldberg a un tempo ràpid respecte de versions també de referència, com la mítica de Gould o inclús la del clavicembalista Pierre Hantaï. Temps ràpids, però conseqüents amb un discurs que no deixava espai a l’especulació, en què tot estava premeditat. Les repeticions de les dues parts que integren cadascuna de les variacions, les revestia quan era possible de nous ornaments; gairebé totes, excepte la repetició del tema amb què es clou l’obra, en què va ometre totes les ornamentacions. Serenitat i agilitat, reflexió i explosió de color en les sonoritats (amb un ús moderadíssim del pedal, pràcticament inexistent), anaven plegats en un plantejament que no s’escapava de la perfecta simetria formal de l’obra. Les trenta variacions que es succeeixen després de l’ària estan estructurades en grups de tres, iniciats amb un cànon que segueix un patró d’intervals ascendents. Amb aquesta estructura s’arriba fins al “cànon a la novena” de la variació número 27. Però en la número 30 es trenca el discurs i Bach escriu un memorable quodlibet (contrapunt realitzat amb dues melodies) i anuncia ja un final amb el retorn del tema inicial. Schiff va fer unes breus pauses després de les variacions 11, 16 (la bellísima Overture) i 23. Tot està premeditat. El discurs cobrava una lògica arquitectònica del tot conseqüent per atorgar el màxim sentit a la interpretació. Una tècnica i claredat diàfana en l’articulat, i una concentració absoluta en l’obtenció del color més adient eren recursos per assolir un Bach d’una concepció gens anquilosada, dúctil, de sonoritats prístines. Un Bach pur amb el segell inconfusible de Schiff, un viatge per les Goldberg que atrapava qui l’escoltava gràcies a la coherència d’un discurs que discernia cadascun dels detalls de les variacions de manera admirable. Moments inoblidables com la Variació número 25 –aquella que Landowska descrivia com una perla negra dins un collaret de perles blanques– o la vistositat de la número14 –farcida d’agilitats i encreuament de mans– van omplir de màgia el Palau i de ben segur va atrapar cadascun dels oients.
La primera part del concert va estar dedicada a dues obres que gaudeixen d’una gran estima per als amants de la música per a teclat de Bach. El Concert italià, plantejat per Schiff amb una visió summament objectiva, en la qual van brillar les agilitats del darrer moviment, i l’Obertura francesa, la monumental suite de danses –la més extensa del catàleg bachià– en una lectura que interpretativament va anar in crescendo, i en la qual el pianista hongarès ens va mostrar tot un ventall inesgotable de realització d’ornamentacions i amb una diafanitat que es pot emparellar amb les assolides per Sokolov. Un “preàmbul” extens per arribar al zenit del concert amb aquelles inoblidables Variacions Goldberg.
Després del recital, el periodista i crític musical Javier Pérez Senz va oferir a la Sala d’Assaig de l’Orfeó Català la primera activitat de (Di)versions i (Per)versions de L’Hivernacle del Palau. Un recorregut amè i distès, i curosament documentat, en què gran varietat d’exemples musicals ens van apropar durant quaranta-cinc minuts a la música de les Goldberg i a la seva discografia, tot escoltant versions de referència per a clave, piano o altres instruments.
Imatge destacada: Sir András Schiff. © Nadia F. Romanini-ECM Records (foto d’arxiu)
