XIX CURS DE L’ESCOLA D’ÒPERA DE SABADELL. Le nozze di Figaro de Wolfgang Amadeus Mozart. Llibret de Lorenzo Da Ponte. Intèrprets: Javier Landete, Irene Mas, Marta d’Andrés, Carlos Pachón, Laura Brasó, Sim Ho Kim, Sara Bañeras, Patrick Tapiol, Alba Boix, Xavier Casademont i Roger Vicens. Orquestra Simfònica del Vallès. Cor Amics de l’Òpera de Sabadell. Direcció musical: Daniel Gil de Tejada. Director escènic: Miquel Gorriz-Pau Monterde. LA FARÀNDULA DE SABADELL. 29 D’OCTUBRE DE 2015.
Per Robert Benito
Novament cal felicitar l’Associació d’Amics de l’Òpera de Sabadell i la seva directora artística i presidenta, Mirna Lacambra, per la magnífica iniciativa de crear no només una companyia i temporada d’òpera estable a Sabadell amb la seva gira corresponent, Òpera a Catalunya, sinó també una fundació que permet portar endavant la iniciativa de l’Escola d’Òpera que, des de fa dinou anys, ha donat l’oportunitat de debutar a joves cantants en primers papers en una producció professional després d’un període de formació d’uns mesos. En edicions passades era el títol final de la temporada, però en aquesta edició ha estat l’òpera d’obertura de la XXIV temporada d’òpera de Sabadell, el magistral vodevil mozartià que és Le nozze di Figaro.
Una escenografia en excés minimalista d’Elisabeth Castell ens introdueix en els diversos moments d’aquest dia de bogeria que suposa aquesta obra magistral del geni de Salzburg, que juntament amb un encertat joc de llums de Nani Valls i un vestuari absolutament d’època va permetre endinsar-nos en la trama teixida pel triumvirat màgic de Beaumarchais, Da Ponte i Mozart.
Si es calgués definir la representació amb dues paraules, aquestes serien: frescor i joventut. La joventut, literalment per les edats dels intèrprets, que va fer que la interpretació fos intensa i natural als personatges. Tal vegada algú podria criticar que diversos intèrprets eren excessivament joves per a uns personatges més adults com Bartolo, Marcellina o Antonio, i fins i tot el matrimoni noble de l’òpera, però tot això es va suplir amb un excés positiu d’humor i un lliurament fora de tota crítica.
Si bé en l’òpera el factòtum és Figaro, en aquesta producció cal destacar especialment la Susana d’Irene Mas, amb una configuració del personatge en just equilibri d’elegància i picardia, tot destacant-hi la seva ària “Deh, vieni, non tardar”. La seva parella, al seu torn Figaro, va ser Javier Landete, de veu poderosa i gran presència escènica, amb un gran centre vocal i que va saber donar rèplica perfecta a cada personatge amb què coincidia a escena.
Marta d’Andrés va complir perfectament com a comtessa en les seves dues àries i amb gran implicació en els duos i números de conjunt. El baríton Carlos Pachón, com a comte d’Almaviva, va mancar de naturalitat interpretativa i fregant de vegades uns paràmetres passats de moda, però vocalment va ser molt digne i va destacar la seva complexa ària del tercer acte. Meravellós el Cherubino de Laura Brasó, amb veu càlida i lirisme en les seves dues àries i una gran vis còmica en cadascuna de les interpretacions de conjunt. La parella formada per Marcellina i Bartolo va suplir la joventut per a uns papers adults amb una molt bona prestació escènica i vocal, i recuperant per a la primera l’ària de l’últim acte. Correctes els altres quatre intèrprets dels papers de Basilio, Barbarina, Antonio i Curzio, que amb la seva aportació van facilitar una representació molt dinàmica i aportant l’alegria que necessita aquesta òpera.
Novament cal felicitar el Cor de l’AAOS –en aquest cas reduït per indicació de la partitura– per les seves prestacions vocals, així com l’Orquestra Simfònica del Vallès, especialment els músics Romain Boyer i Andrea Álvarez, que van acompanyar els recitatius.
És curiós observar en el programa de la funció de l’Escola d’Òpera que com a director d’escena figura en primer lloc Miguel Gorriz i després Pau Monterde. No sabem si deu ser perquè qui més ha treballat amb els cantants és aquest gran actor, però del que donem fe és que hi havia molta vida, veritat i ànima en aquesta representació d’aquests joves cantants, essent una llàstima que es limiti a una única representació la seva participació en la producció.
Igualment, en aquesta aportació de vida, veritat i ànima mozartiana, destaca la gran aportació de la batuta de Daniel Gil de Tejada, que amb gran professionalitat va saber solucionar algun desajustament més propi dels nervis dels debutants, però sense perdre en cap moment l’elegància del classicisme.
Hem iniciat aquesta ressenya destacant la joventut i la frescor d’aquesta representació, però l’acabem destacant com aquestes mateixes característiques sobrepassaven l’escenari, amb un públic que omplia el teatre de La Faràndula amb edats que no són habituals en l’òpera, adolescents i joves en la seva majoria lliurats a aquesta folle journée que l’AAOS ens ha regalat com a inauguració de la seva temporada i que van premiar amb aplaudiments, bravos i xiulades d’entusiasme el treball ben fet d’aquests nous professionals.
