PALAU ÒPERA. Carlo Vistoli, Emőke Baráth, Chiara Skérath, Lucile Richardot, Anthéa Pichanick, Victor Sicard. Les Accents. Thibault Noally, concertino i director. G. F. Händel: Rinaldo. PALAU DE LA MÚSICA. 6 DE FEBRER DE 2024.
El cicle Palau Òpera, en el qual s’oferiran diverses òperes barroques en format concert, s’encetà dimarts passat amb Rinaldo de Händel. El conjunt instrumental Les Accents, creat i dirigit pel violinista Thibault Noally, va oferir, en general, una versió de l’obra –que és una explosió de vivacitat i de sensualitat– mesurada, filtrada. Les regnes del fluir musical estigueren ben tibades pel director durant tota la funció; això té l’avantatge que evita els descarrilaments, però l’inconvenient que desactiva aquest fons morbós, informe, viscós, decadent, amoral, que s’oculta rere les formes precises i brillants de la partitura händeliana, tot dotant-les de profunditat humana, car al·ludeixen a uns abismes que són abismes de l’home.
En aquest sentit, qui dotà de força expressiva l’execució fou el magnífic elenc de cantants, encapçalat, molt especialment, pel contratenor Carlo Vistoli en l’exigent paper de Rinaldo, carregat de colorature i de reptes tècnics. El mèrit d’una interpretació musical no rau en la dificultat tècnica de la peça, sinó en la densitat musical de la interpretació (de manera semblant, en l’àmbit moral, el mèrit d’una bona obra no radica en la seva dificultat, sinó en la bondat de l’acció realitzada. Podem veure-ho en un exemple ben quotidià, car entre les veritats més elementals de la vida i les veritats de la música no hi ha un trencament: aguantar pacientment la conversa d’una persona pesada és una acció bona i relativament fàcil; fer-ho, al mateix temps que hom acciona amb els braços un moviment semblant al de les pales d’un molí, és molt més complicat, però no per això més meritori).
El millor que pot dir-se d’un intèrpret musical no és que sigui un virtuós, és a dir, que posseeix la força, el poder de realitzar accions difícils –cosa que sí que és rellevant, per exemple, en l’àmbit de l’acrobàcia–, sinó que és musical. Vistoli, a més de posseir poder fer coses difícils, les feia musicalment. Més que virtuós, és músic. Hauria d’extirpar-se la paraula “virtuós” del llenguatge de la crítica o de l’estètica musical (on s’usa anant i tornant) i restringir-ne l’ús a l’esfera estrictament moral (on pràcticament ningú no la fa servir).
Vistoli va excel·lir en la cèlebre ària “Cara sposa”, que va suscitar els aplaudiments entusiastes del públic; va mostrar-se altament expressiu, però sense descontrol, mesurat, però carregat de vida.
La soprano Chiara Skérath va trobar-se amb el repte majúscul d’interpretar el famós “Lascia ch’io pianga”, una ària que sap tothom, fins i tot qui no sap ni què és Rinaldo, ni qui és Händel, ni, potser, res de res. N’oferí una interpretació íntima, sincera, allunyada d’aquella versió “estàndard” que forma part del nostre imaginari col·lectiu, i que es reprodueix maquinalment en batejos, enterraments, casaments i comunions; això la feu mereixedora d’una ovació del públic.
Les properes cites del cicle Palau Òpera seran dissabte 16 de març, amb L’incoronazione di Poppea de Claudio Monteverdi, i dimecres 29 de maig, amb el Tolomeo, també de Händel.
Imatge destacada: (c) Toni Bofill.
