CARMINA BURANA de Carl Orff. Versió de La Fura dels Baus. Rajiv Cerezo, baríton; Hevilia Cardeña, soprano; Ángel Martínez, contratenor; Luca Espinosa, actriu. Orquestra de deu membres, cor mixt de setze membres i grup de dansa de sis ballarines. Carlus Padrissa i La Fura dels Baus, dramatúrgia i direcció; César Belda, direcció. TEATRE TÍVOLI (BARCELONA). 11 DE MAIG DE 2023.
La història és prou coneguda. Els Carmina Burana són un recull de poemes escrits entre els segles XII i XIII pels anomenats goliards –exmonjos que vivien de forma llicenciosa– que van ser trobats a Alemanya el 1803 i que Carl Orff va seleccionar i musicar; va estrenar l’obra del mateix nom el 1936 i n’obtingué un ressò mundial, tant, que amb el temps la popularitat assolida, sobretot la de la tonada “O Fortuna”, ha esdevingut aclaparadora gràcies a la difusió efectuada pel cinema i la publicitat.
Entrats al segle XXI, el 2009 la companyia teatral catalana La Fura dels Baus, ja convertida en una mena de factoria multimèdia, va estrenar una versió dels Carmina Burana dirigida per Carlus Padrissa que ha voltat per tot el món i ha estat vista per desenes de milers d’espectadors. I ara torna a la càrrega amb una nova gira que el dimarts 9 de maig va ser estrenada al Teatre Tívoli de Barcelona, on romandrà fins al proper dia 21.
Com que no vaig veure la versió original de l’espectacle, no establiré comparacions entre tots dos muntatges. Em limitaré a explicar el que vaig contemplar a la sessió de dijous, que ni molt menys va arribar a omplir-se. Penso, en primer lloc, que caldria diferenciar dos aspectes en aquesta representació, l’estrictament musical i la dramatúrgia.
Pel que fa a la música, que sempre va sonar amplificada, crec que el director César Belda ha fet un bon treball d’adaptació de l’obra d’Orff reduint-la en alguns fragments i afegint-hi una introducció de collita pròpia que no sé fins a quin punt era necessària. Pel que fa al grup instrumental, la presència de cinc percussionistes –la meitat de la banda–, podria fer presagiar un excés de bum-bum, però la veritat és que els tambors es van mantenir prou continguts. Si cal parlar dels cantants solistes, diria que també van estar continguts, sense destacar especialment. El mateix es podria dir del cor de vuit dones i vuit homes, tot i que les veus em van semblar massa metàl·liques, probablement per causa de l’amplificació.
Passem a la posada en escena. Aquí és on, en principi, s’hauria de notar més el segell furer, però resulta que és on realment falla el projecte. Acostumats com estaven als seus primers espectacles –els membres de la companyia– a trencar la barrera entre actors i espectadors, tot convertint les seves obres en un totum revolutum, en pujar a un escenari i marcant les evidents distàncies amb el públic semblen haver perdut la filosofia del seu art. Llevat d’alguns –pocs–moments en què hi ha actors que baixen a la platea, l’acció es desenvolupa en una escena dominada per una gran cortina en forma de gran cilindre on es projecten tota mena d’imatges –per cert, ¿ningú va pensar a posar-hi els rètols en català?– que tapa l’orquestra i que de tant en tant oscil·la o aixeca la tela per deixar passar una grua sobre la qual s’exhibeixen actors i cantants. O sigui que hi ha molt més d’allò que els francesos anomenen son et lumière que una autèntica història per desenvolupar.
Hi ha algunes escenes, això no obstant, que tenen un cert sentit, des de l’òptica dels cants goliards que lloaven el sexe i altres plaers mundans, com l’escena del contratenor que sembla un pollastre rostit penjat dalt de la grua, o l’aparició d’un gran envàs de líquid que progressivament es va convertint en vi, o també la simulació d’un orgasme femení, però en general la dramatúrgia d’aquests Carmina Burana té un no sé què de Pastorets postmoderns i alhora provincians que es reflecteixen principalment en uns maquillatges, unes coreografies i uns “trucs” –si és que podem definir-los així– de nyigo-nyago, que semblen extrets del bagul de les deixalles d’altres propostes de La Fura dels Baus.
