IL TROVATORE de Giuseppe Verdi. Sebastian Catana. Maria Agresta. Ekaterina Semenchuk. Jorge de León. Orquestra de la Comunitat Valenciana. Cor de la Generalitat Valenciana. Dir. d’escena: Gerardo Vera. Dir. musical: Zubin Mehta. Nova producció del Palau de les Arts. PALAU DE LES ARTS (VALÈNCIA). 22 DE JUNY DE 2012.
TRISTAN UND ISOLDE de Richard Wagner (en versió de concert). Jay Hunter. Liang Li. Jennifer Wilson. Eike Wilm. Karl M. Ebner. Ekaterina Gubanova. Orquestra de la Comunitat Valenciana. Cor de la Generalitat Valenciana. Moviment escènic i dramatúrgia: Allex Aguilera. Dir. musical: Zubin Mehta. PALAU DE LES ARTS (VALÈNCIA). 23 DE JUNY DE 2012.
MEDEA de Luigi Cherubini. Dmitri Beloselski. Ofèlia Sala. Serguei Skoroiodov. Violeta Urmana. María José Montiel. Orquestra de la Comunitat Valenciana. Cor de la Generalitat Valenciana. Dir. d’escena: Gerardo Vera. Dir. musical: Zubin Mehta. Nova producció del Palau de les Arts. PALAU DE LES ARTS (VALÈNCIA). 24 DE JUNY DE 2012.
Per Roberto Benito
Fa alguns anys vam tenir l’oportunitat de veure, escoltar i escriure en aquesta mateixa publicació sobre Daniel Barenboim, que amb l’orquestra, el cor i els solistes de l’Staatsoper Unter den Linden va oferir en el que en aquells dies era el Festival d’Estiu del Teatro Real de Madrid una marató d’òpera i concerts dirigits i interpretats per ell, des d’un Fidelio a un Tristan passant pel Concert Emperador en dies consecutius. Aquesta proesa és la que en aquestes dates du a terme el director d’origen indi Zubin Mehta, ben conegut del públic català per la cita gairebé anual amb el cicle Palau 100.
En el que s’ha anomenat Festival del Mediterrani i que aquest any celebra la cinquena edició, el mestre Mehta al costat de la intendent Helga Schmidt han preparat amb el títol de “Focs i verins” un programa variat que va ser anunciat en aquesta mateixa publicació fa breus dies. Tota una proesa en temps de retallades, tant per l’amplitud i originalitat com per la qualitat.
Un detall d’aquest difícil moment econòmic ha estat utilitzar amb bon criteri la mateixa escenografia per a les dues òperes (Trovatore, Medea) que signa el reconegut director teatral Gerardo Vera, sabent-ne treure partit a través de canvis de posició, volums i perspectives d’uns dissenys modulars que podrien servir per a gairebé qualsevol òpera. Tal vegada el que cal començar a valorar són les idees que hi ha darrere de cada proposta escènica i no tant l’aparatositat i el cost d’enormes escenografies que de vegades sobrevaloren aquestes idees dramatúrgiques. Aquí s’ha apostat per fer més amb menys (políticament molt correcte aquests dies).
En la mateixa línia, optar per una versió semiescènica o concertant amb moviment escènic del drama wagnerià va ser tot un encert perquè aprofitava la mateixa arquitectura de l’Auditori del Palau dels Arts en distribuir l’acció canora en la part superior de l’escenari amb forma de castell de proa de vaixell, complementat amb una bona il·luminació i unes projeccions suggeridores.
Dirigir en tres dies consecutius tres concepcions tan diferents de l’òpera té els seus riscos i així es va manifestar sobretot en la versió de Tristan que va quedar lleument apagada i amb uns tempi excessivament ràpids, que feien perdre una mica la poesia i l’ensomni que presenta el drama wagnerià. Es va gaudir d’un repartiment de gran qualitat, en què la part femenina va ser la que es va endur els millors aplaudiments, amb una Brangane que sense ser una veu excessiva en volum va oferir una emissió acurada i en cap moment va perdre qualitat ni el vellut que caracteritza la veu d’Ekaterina Gubanova. L’americana Jennifer Wilson que vam poder sentir en l’últim Tristan del Liceu és una Isolda poderosa, valenta, mancada de vegades d’un sentit actoral creïble, però ho supleix amb un instrument metàl·lic capaç de travessar tota l’orquestra del Palau sense cap problema, com ja vam poder copsar l’any passat amb la Leonora beethoveniana i que en aquesta representació es va haver d’enfrontar a més a la mascletà de Sant Joan enmig del Liebestod, i sortir-ne airosa, encara que creiem que doblement morta, d’amor i de l’esglai. En l’apartat masculí va destacar el rei Marke del xinès Liang Li, fent doblet amb el rol de Ferrando d’Il trovatore, de poderosos recursos i adequada intencionalitat i estil en tots dos papers. Es va manifestar, com sempre, la dificultat de trobar un bon Tristan, ja que l’americà Jay H. Hunter, d’instrument no gaire agradable, va sobreviure tota l’obra sense tenir cap moment memorable.
Si hi ha una òpera que podem considerar mediterrània i en la qual el foc i el verí siguin els elements conductors, aquesta seria Il trovatore verdià, en què Mehta va demostrar la seva saviesa i paleta de registres sorprenent amb una direcció molt més acurada de matisos, una delicada cura amb els cantants i, en definitiva, una versió dinàmica, càlida i per recordar. Tal vegada tot el contrari de la direcció escènica, massa freda, fosca i estàtica, de Gerardo Vera, en què semblava més aviat buscar quadres plàstics o imatges que no pas narrar una història. Sabem que la trama d’aquesta òpera és increïble, però d’aquí a fer-la avorrida hi va un bon tros, i és gairebé el que va aconseguir.
Els tres protagonistes van donar el màxim de cadascun: la Leonora de Maria Agreta va desvetllar totes les subtileses de la seva partitura: filati, mitges veus i legati en els seus dos moments solistes. El Manrico de Jorge de León va tenir el lliurament que sempre el caracteritza en volum i fermesa del personatge, generositat en aguts (sorprenent amb un “Alarmi!” etern), però amb una perillosa oscil·lació d’afinació en alguns passatges del començament de l’òpera.
Estem acostumats a unes Azucena estripades i amb veu de pit per reafirmar el dramatisme d’aquest personatge, però veritablement no fa falta, com ens va demostrar la mezzo russa Ekaterina Semenchuk, que amb una homogeneïtat de registre constant va saber atorgar la passió i el desequilibri d’aquest personatge tan turmentat. La resta dels personatges, amb correcció, incloent-hi el comte de Luna de Sebastian Catana.
Recuperar una òpera com Medea de Cherubini és tot un esdeveniment i per això cal felicitar el Palau de les Arts per haver-la programada, però els dubtes comencen a l’hora de veure quina versió s’escull, amb quin estil s’interpreta i quins hi són els cantants més adequats. Entre les diverses opcions es va optar per la versió en italià i substituint les parts parlades pels recitatius musicalitzats per F. Lachner; en definitiva, la coneguda com a “versió Callas”. Entenem que tenint una orquestra i cor de la qualitat dels efectius de la Comunitat i Generalitat Valenciana s’opti per aquesta versió més romàntica, però hauria estat encara més interessant oferir una versió més historicista, tant en concepte com en mitjans. El treball del regidor va seguir en la línia estàtica i immobilista del Trovatore si exceptuem la tumultuosa i sense sentit revolada del final de l’obra juntament amb el gratuït moment gore de mostrar els fills de Medea esquarterats.
Violeta Urmana debutava en aquest difícil rol que les sopranos més destacades han afrontat i entre les quals podem recordar la Callas, Barstow, Olivero, Caballé, Gencer, Verrett i Silja al segle passat. La soprano lituana va donar força a les seves intervencions, en les quals més enllà de la veu està la intenció teatral, ja que la mesura del personatge es dóna més en els recitatius constants i dramàtics que en les àries, tot arrodonint un personatge que ella va saber fer créixer i creure al llarg de la representació. María José Montiel va aprofitar el seu paper de Neris per destacar en un rol secundari en l’únic moment brillant que té: “Solo un pianto con te versare”, amb una veu poderosa però tal vegada acaparant un protagonisme que no li corresponia, a diferència de la soprano Ofèlia Sala, que va saber oferir una versió fresca, delicada i expressiva de la seva Glauce en el seu debut a la Sala Gran del Palau de les Arts.
El Giasone de Serguei Skoroiodov va ser distant i malgrat un cant tècnicament correcte i de timbre vellutat no va acabar de convèncer ni en la configuració del personatge ni en l’aspecte canor, tal vegada triomfi més en un altre tipus de rols més propers als seus orígens, com podrem apreciar en la Iolanta del Liceu de la propera temporada. El Creonte de Dmitri Beloselski va ser un altre dels excessos del repartiment, ja que més que cantar dins d’un estil clàssic o preromàntic, feia l’efecte d’interpretar un baix verdià.
La batuta de Mehta es va moure entre la passió i l’equilibri, però inclinant més la balança cap a una lectura més romàntica que no clàssica en els tempi i en les intencions orquestrals, en què va reforçar el drama a costa d’una lectura més purista d’estil, amb un cert nervi palpable ja des de l’obertura.
Reservem aquest últim paràgraf per lloar, com no podia ser altrament, les virtuts dels cossos estables del teatre, i és que Cor i Orquestra mai no deceben, i guanyen punts quan són a les mans de veritables mestres com en el cas de Mehta, amb qui la química flueix i es converteix en una física palpable de moviment musical. Tal vegada hauria estat desitjable més protagonisme i moviment escènic en les dues obres representades en comptes d’una opció més estàtica i de cor grec.
Confiem i esperem que la VI edició del Festival ens regali nous reptes musicals amb els quals enfrontar-nos i gaudir.
