LA VALQUÍRIA de Richard Wagner. Klaus Florian Vogt. Eric Halfvarson. Albert Dohmen. Anja Kampe. Iréne Theorin. Mihoko Fujimura. Sonja Mühleck. Maribel Ortega. Pilar Vázquez. Kismara Pessatti. Daniela Köhler. Kai Rüütel. Anna Tobella. Ana Häsler. Dir. musical: Josep Pons. Dir. d’escena: Robert Carsen. Producció del Bühnen der Stadt Köln (Colònia). LICEU. 19 DE MAIG DE 2014.
Per Mercedes Conde Pons
Cinc hores de sessió wagneriana per a un dilluns d’estrena és un repte agosarat per a qualsevol. I tot i que La valquíria que es va poder veure i sentir ahir al Gran Teatre del Liceu potser no quedarà als annals de les grans interpretacions d’aquest títol, va tenir uns quants mèrits, bàsicament en el pla vocal, gràcies a la presència de veus de primer nivell, com Klaus Florian Vogt, Iréne Theorin, Anja Kampe, Albert Dohmen, Eric Halfvarson i Mihoko Fujimura.
No era cap sorpresa que la producció de Robert Carsen apel·la a un món desnaturalitzat per culpa de l’afany de poder, on el formigó i el ferro forjat (i oxidat) inunden un espai molt buit on només impera la força del fred (la neu) i la calor (el foc). Dues manifestacions que són també, simbòlicament, mostra de les relacions de domini i submissió que s’estableixen entre els personatges. Hunding (un Eric Halfvarson vocalment potent, modèlic) apareix com un traficant d’armes que pega la seva dona Sieglinde (una Anja Kampe exquisida a tots nivells) i que defensa el seu suposat honor de marit traït acudint covardament al poder de la deessa Fricka (magnífica Mihoko Fujimura: dura, dolguda, irònica i d’homogeneïtat vocal impecable), dona de Wotan i defensora de la institució del matrimoni. La fredor i la neu que envolta el cau de Hunding contrasta amb el foc que simbolitzen les armes amb què conviuen ell i Sieglinde, i en aquest context de foscor –massa gris imperant al llarg de les més de quatre hores d’òpera– floreix una primavera pobra i desnaturalitzada simbolitzada només en el canó de llum blanca que il·lumina el freixe quan els dos germans Siegmund i Sieglinde es reconeixen, s’anomenen i s’estimen; el mateix canó que suposadament ha d’il·luminar l’espasa Notung que el Wälse/Wotan va deixar clavada per a Siegmund (un excel·lent i heroic Klaus Florian Vogt, malgrat que el seu timbre de claredat gairebé mozartiana pugui no agradar tothom) i que inesperadament va desaparèixer del freixe amb la manta que el cobria, tot deixant el pobre Siegmund sense el seu moment de glòria teatral.
Al segon acte, el Walhalla és un mix entre el cau de Hitler a les muntanyes de Baviera, el Kehlsteihaus (el niu de l’àliga) i el Wolfsshcanze (cau del Llop) a l’actual Polònia, amb una decoració típica de l’època a les grans cases burgeses i una fredor imperant en la immensitat de l’espai provocada principalment per les parets de formigó que hi donen forma. Una immensitat que s’estén tant en fondària com en alçada (la boca de l’escenari queda totalment oberta al sostre, per on les veus corren el risc de perdre’s) i que el mateix Albert Dohmen (Wotan), de veu rotunda i d’emissió fluida, es va atrevir a acusar en la roda de premsa prèvia a l’estrena, tot advertint preocupat la tendència cada cop més habitual d’obviar la importància de l’existència d’una caixa acústica en les produccions escèniques que afavoreixin la projecció de les veus.
Wotan, un militar alemany (només l’absència de les esvàstiques pot despistar de la directa inspiració nazi de Carsen per a aquesta producció) dominat per la seva dona despitada (Fricka) i profundament dividit entre els seus sentiments d’amor (envers Brünnhilde i envers l’estirp dels Wälsung) i les seves ànsies de poder (l’anell del nibelung), obliga Brünnhilde –una jove amb salvatgia plena d’espontaneïtat i força– a no defensar Siegmund, i aquesta, en desobeir-lo, és castigada pel seu afligit pare a acomiadar-se de la seva condició divina tot sumint-la en un llarg son del qual només despertarà si un heroi sense por s’atreveix a travessar el cercle de flames que envolta el cos de la valquíria. Iréne Theorin va ser una Brünnhilde espontània, generosa i vocalment esplèndida, i va emocionar particularment en les seves escenes amb Wotan (Albert Dohmen), d’una tendresa i grandesa mútua que esdevingueren dels moments més àlgids de l’òpera.
Si bé la producció de Robert Carsen és ben fidel a la trama de Wagner i, fins i tot, a les acotacions del mateix compositor, l’excés de grisor i buidor genera una sensació de monotonia que no ajuda gens a sostenir l’interès durant les més de quatre hores d’òpera. A banda d’això, la cavalcada de les valquíries queda deslluïda per un poc convincent moviment escènic a través de cadàvers de soldats d’unes noies que en tenen poc, de guerreres, i fan que l’escena sembli més un capítol de The Walking Dead que no pas de La valquíria. Com tampoc no resulta convincent la dormició de Brünnhilde amb un encenedor i les poques flames que l’envolten i que Wotan travessa sense cap tipus de problema després d’acomiadar-se d’ella.
Robert Carsen no va sortir a saludar i, per tant, no es va poder mesurar amb el termòmetre del públic la rebuda de la seva producció provinent de Colònia. Però qui sí va rebre l’escalfor –en la vessant tant positiva com negativa– del públic va ser Josep Pons i l’Orquestra del Liceu, que van ser aplaudits però també xiulats i escridassats per uns quants i estentoris espectadors. Una reacció que molt probablement no només té a veure amb el resultat musical esporàdic d’una nit, sinó amb la mala maror que es respira al Teatre, que tres dies abans tenia convocada una vaga pel comitè d’empresa per a les vuit representacions de La valquíria i que, finalment, va ser desconvocada divendres passat.
Certament, les prestacions de l’Orquestra del Liceu no van ser les mateixes que amb Kitej i va quedar palès que amb algun assaig extra la cosa hauria rutllat millor. També és cert que Josep Pons enfrontava la seva primera Valquíria sencera i, si bé Kitej també era novetat per a orquestra i director, és força probable que l’esforç i l’atenció dedicats al títol rus no fossin els mateixos que a un títol que, en principi, haurien de tenir més a mà. El que més es trobà a faltar en aquesta versió de La valquíria va ser cohesió sonora, empastament, un resultat al qual hauria ajudat si l’escena hagués servit de més coixí a les veus. D’altra banda, faltà seguretat en els vents metalls, dubitatius en algunes entrades, cosa que naturalment treia la màgia a escenes que requereixen més rotunditat. Josep Pons mantingué uns tempi àgils i estigué molt atent als cantants, amb els quals es notava una bona entesa. Però per sobre de tot, el que va salvar la funció va ser la gran professionalitat dels solistes.
