INTÈRPRETS CATALANS. “Bill Viola meets Varèse”. Ensemble Simfònic de l’ESMUC. Pere Méndez, saxofon. Dir.: Ernest Martínez Izquierdo. Obres de Joan Magrané, Jörg Widmann i Edgard Varèse, amb projecció de l’obra Déserts de Bill Viola. PETIT PALAU. 24 D’OCTUBRE DE 2019.
La interpretació excel·lent d’Amèriques d’Edgar Varèse –juntament amb obres de Boulez i Saariaho– per l’Orquestra Simfònica de l’ESMUC, dirigida per Ernest Martínez Izquierdo el 21 de juny passat, va fer que ens atanséssim amb molt d’interès a un nou programa, ara només amb els membres que formen l’ensemble cambrístic, al Petit Palau.
S’anunciava que Bill Viola, artista visual resident enguany al Palau, il·lustrava l’obra del compositor americà d’origen francès –va néixer a París el 1922– Déserts. La composició combinava l’enregistrament electrònic que havia creat el mateix compositor l’any 1954 amb intervencions en directe de l’ensemble i projeccions d’un document visual de Bill Viola, i va funcionar amb precisió. La música podia ser descriptiva del paisatge que suggereix el títol, però també expressa els deserts que l’home arrossega al seu interior. Viola, en una projecció fins a un cert punt simple que ja deu tenir els seus anys, demostrava que és un clàssic perquè les seves imatges eren encara vigents per a quasi tot el món i també per aquí: només calia comparar els seus deserts i els seus incendis amb la desolació de tants camps després de les llevantades, els desbordaments de rius i rieres, els incendis de boscos i les barreres de foc als carrers. També el senzill acte d’un personatge d’encendre un llum, seure en una taula i vessar un got a càmera lenta ens podia suggerir els plecs de les robes d’un Rembrandt o la il·luminació d’un Vermeer i també celebrar la molt creativa resolució, entre surrealista i simbòlica, de l’escena. L’obra va ser rebuda amb forts aplaudiments en una sala força plena. El director ens recordava, a la sortida, com va ser xiulada i protestada l’any 1956 en la seva estrena a París dirigida per Scherchen en un concert just després d’una Simfonia de Mozart. El document encara es pot trobar a Youtube.
La sessió va començar amb una obra, L’argent com viu, de Joan Magrané, compositor resident al Palau aquesta temporada. Al programa de mà s’explica que el títol és una variant lliure de la dita medieval “ser com l’argent viu”, expressió que encara s’utilitza per descriure un caràcter nerviós. En paraules pròpies, Magrané n’explica el contingut, però com que és difícil saber la distància que hi pot haver entre el que un compositor imagina i la realitat d’una execució concreta, a mi em va semblar com un esquinçament sonor molt interioritzat en què una ferida oberta pot tenir moments d’alleujament però que no pot evadir-se del dolor que l’envolta. És en aquesta obra per a saxofon i conjunt de cambra quan va intervenir el solista Pere Méndez. Probablement estava pensada per contrastar música i silenci. Assegut a la part alta de l’amfiteatre, cada sala té les seves característiques, la vaig sentir sobre el corrent xiuxiuejant i constant de l’aire condicionat.
Em va sorprendre l’obra Freie Stücke, del 2002, de l’altre compositor resident de la temporada, l’alemany Jörg Widmann. Vaig trobar que era agraïda, enginyosa i inspirada. Més antiga en concepte que una obra de Cage era la successió sonora de deu estudis breus que, tot i interpretats amb breus respirs, s’enllaçaven de manera que el final d’un n’era el començament del següent. Incloïen tota varietat d’atmosferes possibles: trons, miols, boires. Hi va ajudar quan en un so breu que semblava plor de criatura o miol de gat, pel tros de carrer que frega els alts de la sala es va sentir el lladruc d’un gos i, prop de mi, es va repetir rítmicament una tos seca en Do sostingut. Un no sabia si era surrealisme entès com la juxtaposició simbòlica d’elements reals o era directament realisme. La interpretació de l’Ensemble va ser extraordinària i brillant.
Tot el concert, amb músics joves, magistralment treballats, dirigits per Ernest Martínez Izquierdo, va ser màgic. I com deia en l’escrit introductori Víctor Garcia de Gomar, es tractava d’una cerimònia estètica de posar en diàleg alguns creadors majúsculs triats pel Palau per acompanyar-nos aquesta temporada.
Imatge destacada: un instant del concert durant la interpretació de Déserts
