LA FLAUTA MÀGICA de W. A. Mozart. Versió lliure de l’òpera de Mozart. Arranjaments musicals: Paco Viciana. Variacions Dei Furbi. Toni Vinyals, Joana Estebanell, Marc Pujol, Robert González, Anna Herebia i Marc Vilavella. Dir. musical: David Costa. Dramatúrgia i direcció: Gemma Beltran. LA SECA-ESPAI BROSSA. 15 DE MARÇ DE 2013.
Per Mercedes Conde Pons
Cada nova adaptació de clàssics operístics és una arma de doble tall per a qui s’arrisca a dur a terme l’empresa. Un arma de doble tall perquè el risc de transgredir l’originalitat de l’obra i resultar mediocre respecte de les propostes anteriors creix a mesura que la llista de “seqüeles” augmenta. Però, d’altra banda, si la proposta és innovadora, dinàmica i ofereix una nova manera d’acostar-se al clàssic, l’èxit està assegurat.
Conscients d’això, el grup Variacions Dei Furbi no ha dubtat a presentar una nova adaptació de, probablement, l’òpera més adaptada, mutilada, versionada i, en resum, transgredida de la història del gènere: La flauta màgica. Però com que de transgressions es tracta, la companyia de teatre musical ha fet de l’òpera de Mozart un nou espectacle de teatre, en què la música no és el més important, si bé és tan imprescindible com els moviments escènics, el dinamisme i la proposta dramatúrgica.
Amb dosis d’humor importants però dosificades, els actors i cantants que sostenen l’espectacle ens ofereixen una versió resumida en una hora de la història que explica La flauta màgica. No és un resum dels hits musicals de l’òpera. No, aquí el que importa és entretenir tot conservant l’essència del singspiel. Hi ha parts parlades –en traducció al català– i hi ha parts cantades –en català, també– sostingudes amb l’acompanyament “instrumental” a cappella dels mateixos cantants. L’objectiu principal és que l’espectador s’ho passi bé i en surti amb una idea clara del que s’esdevé en l’argument de La flauta màgica, malgrat que no es pot evitar un cert reduccionisme interpretatiu d’una trama amb diversos nivells de lectura. Però com dèiem, l’objectiu no és oferir la versió crítica de l’òpera. Ara bé, cal dir que un coneixement previ de la partitura i el drama augmenta encara més el gaudi de la proposta.
Variacions Dei Furbi, integrat per sis actors i cantants molt ben formats –provenen de l’Institut del Teatre amb especialització en cant líric amb Dolors Aldea– busca ressaltar el teatre que hi ha en l’òpera i ho fa tot assumint el pes dramàtic amb un repartiment dels rols intens i esgotador, però amb una molt bona adequació interpretativa. Amb un escenari simple, amb pocs elements decoratius i un vestuari de baix cost, l’essència del singspiel arriba a l’espectador tal com Mozart el va dissenyar, tot provocant la riallada de l’espectador i commovent amb dosis iguals en els passatges més lírics, si bé no s’acaba d’entendre el perquè de les màscares antigàs a l’inici i al final de l’espectacle.
L’empremta de David Costa –director de la companyia Cor de Teatre, que ha revolucionat l’escena teatral amb Operetta– és evident en la preparació musical dels intèrprets, de mitjans vocals solvents i preparació física envejable. L’adaptació musical de Paco Viciana és funcional, amb alguns encerts lloables en la captura dels ritmes i l’essència harmònica de la partitura mozartiana.
Un espectacle, en definitiva, amb les dosis necessàries d’humor, teatre i música requerits. A la sala La Seca-Espai Brossa fins al 7 d’abril. Per no perdre-s’ho.
