IBERCAMERA. Varvara, piano. Beethoven: Sonata núm. 14, op. 27, “Clar de Lluna”. Sonata núm. 26, op. 81, “els Adeus”. Liszt: Sonata en Si menor. L’AUDITORI. 3 DE DESEMBRE DE 2019.
Una de les qualitats que ha portat la pianista Varvara Nepomnyaschaya a tenir un reclam incondicional entre un sector dels melòmans ha estat la seva particularitat a l’hora d’afrontar el repertori fora de dogmatismes preestablerts. Varvara tornava a Barcelona amb entrades exhaurides de la Sala Oriol Martorell de L’Auditori amb un programa integrat per tres de les Sonates més interpretades del repertori, com són Clar de Lluna, Els Adeus i la monumental En Si menor de Liszt. La intèrpret musical de Moscou ha demostrat en el decurs de la seva breu però alhora intensa trajectòria com a pianista que és capaç de la més alta objectivitat interpretativa imprescindible per fer-se mereixedora de premis en concursos tan prestigiosos com el Bach de Leipzig o el Géza Anda de Zuric. Aquesta manera de tocar basada en una solidesa d’atac, d’articulació, de rotunditat i alhora de sensibilitat heretada dels seus estudis al Conservatori Txaikovski de Moscou i coronada amb les ensenyances d’un dels més grans intèrprets de Bach com és Koroliov a Hamburg es veu implícita en cadascuna de les seves interpretacions.
Però l’objectivitat, la fidelitat, el rigor semblen haver avançat per obrir la porta a l’originalitat interpretativa, a posar un segell personal que sembla voler defugir les versions més canòniques. ¿Cal, però, fer uns rubatos en cadascun dels inicis del arpegis finals de la mà dreta del moviment final de la Sonata Clar de Lluna? ¿Cal entrar en una rotunditat excessiva, quasi marmòria, en molts passatges de la Sonata els Adeus? Ja des del primer moviment del Clar de Lluna –amb un atac constantment alentit de la incisiva semicorxera de la mà dreta tan característica del motiu melòdic– s’evidenciava que l’aposta per l’originalitat s’ha apoderat definitivament de l’estil interpretatiu de Varvara. No ens va convèncer el seu Beethoven –excessivament emmascarat en el so, rotund, emparat més en la tècnica que en la calidesa expressiva. La seva opció és una aposta distant de tantes i tantes propostes, totes amb un segell personal inequívoc llegades pels grans referents interpretatius beethovenians.
El darrer treball discogràfic de Varvara –dins un llegat del qual sempre admirarem el cedé dedicat a quatre de les Suites de Händel– està dedicat a la Sonata en Si menor de Liszt, enregistrada en viu a París. Obra amb doble complexitat –tècnica i musical–, que la primera Varvara va superar amb escreix, en la segona dista molt encara de copsar tota la magnitud expressiva, poètica, apassionada que traspua aquesta obra mestra. La pianista russa va oferir-nos-en moments realment esplèndids –molt especialment en la fuga– o inclús en els darrers passatges, on la música aprofundeix en la més colpidora de les serenitats i constitueix un dels moments més inspirats de tot el pianisme romàntic.
El seu Liszt va ser rotund, excessivament enèrgic en la grandiositat demanada pel compositor hongarès en el famós passatge d’acords que apareix després de les temibles octaves de l’exposició. Afrontar aquesta obra a nivell tècnic ja és un repte que Varvara ha assolit, però endinsar-se en tota l’estètica de Liszt, en tot el món que emergeix d’obres com els Anys de pelegrinatge o les Harmonies poétiques et religieuses és quelcom més.
Ja fora de programa, obres d’Skriabin, Rakhmàninov i Prokófiev van posar el punt final de aquest personal recital de Varvara.
Imatge destacada: Varvara. ©Jordi Roca (foto d’arxiu)
