FESTIVAL D’ENSEMBLES. BCN216, OCAZEnigma i Taller Sonoro. Obres de Fujikura, Saariaho, Gardner, Giménez, Gómez, Romero, Brito, Arzamendi, Parramon, Elkana, Seco de Arpe, Cruz, De Pablo, Núñez, Villanueva, Añón i Mantovani. PALAU DE LA MÚSICA (PETIT PALAU). 23, 28 i 30 D’OCTUBRE DE 2014.
Per Mila Rodríguez Medina
El dijous 30 d’octubre un dels millors conjunts dedicats a la contemporània de l’Estat, Taller Sonoro, oferia al Petit Palau del Palau de la Música un concert de primer nivell dedicat a la nova creació musical de compositors espanyols. De fet, en el concert es produïa l’estrena a la ciutat d’una obra realment excel·lent, Alla ricerca disperata del sole, peça del 2014 de la compositora andalusa Nuria Núñez que no només suposava una interessant composició de microescenes i modulacions subtils, sinó que a més proposava una instal·lació de llums incorporades als instruments –piano, flauta i clarinet– impactant i en certa manera màgica. El públic, però, no més de 30 persones. Fins i tot, a la segona part del concert, aquest nombre es va reduir i els assistents esdevingueren 10 persones comptades. Tònica general d’aquest Festival d’Ensembles que es va desenvolupar al Palau de la Música en tres sessions diferents.
La primera conclusió arriba ràpidament: no hi ha públic per a la contemporània. A ningú li interessa la música creada més enllà dels anys quaranta del segle XX, l’experimentació és cosa d’experts i la composició musical fa dècades que viu un divorci amb el seu públic. Es pot pensar que és absolutament normal que la sala d’un auditori reconegut com el Palau de la Música es trobi buida fins i tot tractant-se d’una sèrie de concert gratuïts, perquè en definitiva és una aposta arriscada que no té rebuda entre els aficionats musicals. Aleshores, ¿qui omple la Sala Tete Montoliu de L’Auditori en la creació d’una temporada sencera de noves músiques? A quin públic respon una mostra sencera dedicada a l’art sonor en la Fundació Tàpies? L’experimentació sonora defensada per la Fundació Phonos des de fa 40 anys, tot el corrent nascut del Màster en Tecnologies del So de la Universitat Pompeu Fabra o el Festival Mixtur a la Fabra i Coats, ¿estan condemnats a desaparèixer? Ja és hora de superar aquests tòpics i començar a mirar seriosament el que està passant.
En aquest cas, el Palau de la Música funcionava com a pur contenidor del cicle: acomplint la seva funció, les característiques tècniques de la sala eren precises i molt correctes. Tot el que passava, però, fora de les portes del Petit Palau era feina de l’organització, treball dels mateixos ensembles i el Ministeri de Cultura, la presència del qual era inexistent. Aquest és un festival lligat a una petita gira que exporta d’una comunitat autònoma a una altra –segons la procedència de cada ensemble– els mateixos concerts, en un suposat intent de difondre la música contemporània més enllà de centralismes. Però al final esdevé una cosa completament diferent. Vivint de prop els tres dies de concerts, de principi a fi, es notava descaradament la desgana i el descontrol amb què s’havia arribat a organitzar tot el cicle. Va ser sorprenent com fins i tot minuts abans del primer programa, a càrrec del BCN216, alguns dels assistents eren incapaços de trobar la sala del concert; aquest era el grau la desinformació que envoltava aquest Festival d’Ensembles. Si així va anar al mateix moment del concert, no és estrany el desconeixement radical, fins i tot, sobre l’existència del cicle. En els dies intermedis del cicle, algunes veus estaven assabentades del cicle en anys anteriors, però dubtaven que encara existís; d’altres, el situaven en altres sales de la ciutat. Podríem dir que al públic no li interessa, però potser el públic ni tan sols sap si li pot interessar.
El problema resideix en el format i no es pot defensar una altra cosa. Sense difusió, girant l’esquena al públic i fomentant velles fórmules de programació no es pot organitzar un festival. O, com a mínim, no s’ha d’organitzar. Sense les taules rodones amb compositors que es prometien als programes i amb la manca de textos experts i accessibles al programa de mà, l’interès per educar nous públics és nul. El resultat són tres concerts pràcticament autogestionats pels mateixos ensembles i, per tant, amb una audiència gairebé privada que es nodreix d’amics, alumnes i famílies –òbviament, més gran com més propers geogràficament eren els conjunts, com va passar amb BCN216 i OCAZEnigma els primers dies–, mentre que l’organització estatal d’aquest cicle és absent i despreocupada d’allò que passa realment. I el discurs es retroalimenta i el tòpic mai no desapareix.
Els concerts? Tres recitals magnífics amb tres formacions de bon nivell: BCN216 és un habitual en l’aposta per la contemporània de la ciutat; el talent procedent d’una formació més clàssica com l’OCAZEnigma de Saragossa resulta innegable, i la importància dels sevillans Taller Sonoro en la creació d’un repertori radicalment contemporani a Espanya és vital. Deu estrenes d’obres en tres dies, dissets compositors diferents escoltats en unes instal·lacions de primera qualitat com les del Palau, l’oportunitat perduda de difondre la nova creació. Esperem que les grans institucions culturals canviïn el punt de vista, el públic desconeixedor s’ho mereix.
