VENEZUELA. d’Ohad Naharin. Ballarins de la Batsheva Dance Company. Coproducció de la Batsheva Dance Company amb el Chaillot National Theater (París), Hellerau-European Center for the Arts (Dresden) i amb el suport especial de la Dalia & Eli Hurvitz Foundation, New Works Funds of Batsheva i The American Friends of Batsheva. MERCAT DE LES FLORS. 22 DE FEBRER DE 2019.
Salvatges i magnètics. És molt difícil no deixar-se endur per l’energia desbordant i el moviment incommensurable dels ballarins de la companyia israeliana Batsheva. El Mercat de les Flors va presentar un dels espectacles més esperats de la temporada a final de febrer: Venezuela d’Ohad Naharin, un coreògraf innovador que ha creat un llenguatge, el gaga, que s’ha expandit arreu del món. El títol desorienta més que no pas ens dona pistes, perquè l’espectacle poc té a veure amb el país sud-americà i la seva situació política, excepte alguns moviments que imiten el tango o la salsa. Estrenada el 2017, a Venezuela el guru de la dansa contemporània proposa una coreografia estructurada en dues parts de quaranta minuts gairebé idèntiques, en les quals l’espectador es veu immers en un trajecte per les dues cares del mirall a la recerca de significats.
La solemnitat del cant gregorià embolcalla la primera part de Venezuela, en la qual el grup de ballarins que la interpreta sembla estar de dol. Molt sovint música i dansa semblen aparèixer en plans oposats. Frases ràpides i energètiques de moviment contrasten amb la parsimònia de la partitura. Alineats, emparellats, sols o a l’uníson, la tensió continguda pels ballarins va in crescendo a mesura que avança la coreografia. En una escena els ballarins treuen uns mocadors blancs i cobreixen un dels ballarins amb aquests draps. Els ballarins trenquen la gestualitat lliure del gaga ballant en algun moment passos de salsa o tango. Com si de cop i volta fossin posseïts per una energia soterrada. Després d’una caminada hipnòtica cap al fons de l’escenari, un tall de foscor dona el tret de sortida a la segona part. La coreografia es repeteix.
Rock, pop, punk i rap, una barreja musical explosiva s’apodera de la segona part. Un nou elenc de ballarins interpreta la mateixa coreografia, però les melodies i el ritme transformen el que percebem amb la mirada. Alguns canvis més evidents apunten cap a un missatge polític; en aquesta part, en comptes de desfilar draps blancs, apareix una sèrie de “quasi” banderes –combinacions de colors que fan albirar un simulacre del Union Jack, per exemple. Escena que de nou acaba amb un ballarí estirat i enterrat amb les banderes. ¿Es tracta del fracàs de la Torre de Babel?
Naharin és un gran coreògraf, hàbil, astut i magnètic. Els seus ballarins, amb els quals va crear la coreografia, també. Amb tan sols la seva presència t’atrapen des del primer minut a l’últim; tanmateix, Venezuela s’estanca en la superfície. El ball de significats etziba dos o tres cops d’efecte, però no remou idees o sensacions. Per això, el sabor que acaba deixant a la mirada i a l’oïda és el d’haver passat una estona jugant al joc de les diferències, sense cap més alternativa. Ara bé, com sempre, un bany de gaga, ballarins de Batsheva i coreografia signada per Naharin resulta ben reconfortant.
