ÒPERA DE CAMBRA DE BARCELONA. Le Cendrillon de Pauline Viardot. Helena Ressurreiçao. Anabel Real. Roberto Jachini Virgili. Desiree López. Mar Esteve. Oriol Mallart. Christian Camino. Viviana Salisi, piano i direcció. Tanit Graffelman, ballarina. Dir. escènica: Manuela Lorente. Producció dels Amics de l’Òpera de Sarrià. TEATRE DE SARRIÀ. 30 DE MARÇ DE 2019.
Ja ningú no posa en dubte –o així ho espero– que cal visibilitzar les dones al món de la música, sobretot en l’àmbit de la composició, on llur presència pública ha estat, fins fa poc, pràcticament inexistent o molt anecdòtica. En un any com aquest, en què celebrem les efemèrides de Barbara Strozzi i Clara Schumann, convé més que mai donar relleu al paper de la dona com a creadora musical. I és això el que s’ha pretès en aquesta producció, dels Amics de l’Òpera de Sarrià, de Le Cendrillon, opereta de saló creada per Pauline Viardot, filla petita del cèlebre tenor Manuel García i germana de la gran Maria Malibran.
La Viardot, ja al final de la seva vida, va compondre tant el text com la música d’aquesta òpera còmica amb diàlegs, per a set veus i piano, com a divertiment per interpretar a les cèlebres vetllades musicals que ella mateixa organitzava al seu saló. El punt de partida és el popular conte de La Ventafocs de Charles Perrault, prenent el mateix camí que ja havien seguit altres compositors, com Isouard, Rossini o Massenet. En el seu cas, el resultat fou una obra breu, àgil i amena que encara manté la seva frescor.
La versió que proposen els Amics de l’Òpera de Sarrià, amb la direcció artística de Raúl Giménez, se centra en la part còmica i teatral, tot aprofitant que es tracta d’un argument conegut per tothom. L’escenari, situat en un present intemporal, es mostra farcit de figurins de moda, cosa que esdevé una manera senzilla i efectiva de presentar la Ventafocs com a esclava modista del seu padrastre i les seves germanastres. Enmig d’aquests figurins, els personatges van ordint la coneguda trama, amb una direcció d’escena fresca i àgil de Manuela Lorente. El fil conductor el porta la pròpia Viardot encarnada en una ballarina –Tanit Graffelman– que sembla guiar els personatges creats per ella. L’efecte plàstic de la ballarina és interessant però resulta prescindible, ja que la proposta funcionaria perfectament sense ella. D’altra banda, sobta que els diàlegs siguin en els idiomes materns de cada cantant, cosa que crea una estranya barreja multilingüe entre castellà, català i italià, junt amb el francès com a “llengua vehicular” cantada. Però això també ajuda a fer que els cantants se sentin més còmodes a les parts més teatrals i actuïn d’una manera més natural.
Tot plegat es presentà amb un tractament exquisit de la música, sota la direcció musical i l’acompanyament al piano de Viviana Salisi, que va aconseguir combinar comicitat i lirisme amb un gran sentit de la teatralitat. Aquesta breu opereta fou interpretada seguida, usant de manera intel·ligent peces de la Viardot al piano –Malicieuse i Air de ballet– com a intermedis entre els tres actes. Per a la Ventafocs, Viardot va seguir el patró rossinià i la feu per a mezzo; en canvi, tornà al referent original per al paper de la fada, aquí femení i justament molt lleuger, tot aprofitant les seves vocalitats i sobreaguts per proporcionar-li una aura irreal i màgica. Aquests dos papers protagonistes van estar interpretats excel·lentment, el primer per Helena Ressurreiçao, mezzo de veu càlida i fraseig molt elegant, i Anabel Real, soprano lleugera que resolgué les dificultats vocals amb precisió i prestància.
La breu part vocal del príncep, per la seva banda, no va permetre que sentíssim gaire el tenor Roberto Jachini Virgili, però va excel·lir en el seu delicat duet d’amor amb la Ventafocs al segon acte. Pel que fa a la resta de personatges, van sobresortir les divertides i teatrals germanastres: la soprano Desiree López, de veu brillant i àgil, i la mezzo Mar Esteve, de qui cal destacar l’indubtable carisma vocal i actoral. En canvi, foren més irregulars vocalment els personatges masculins còmics: el padrastre –en aquesta versió de Viardot és masculí–, representat pel baríton Oriol Mallart, de veu amb –encara– poca presència, i el comte de Champignon, camarlenc del príncep, interpretat per Christian Camino, un tenor de veu –hi insisteixo, encara– massa estreta. Però ambdós van acomplir llurs parts teatrals de manera molt notable.
Convé fer esment especial del moment sens dubte més brillant d’aquest conte de fades: la festa al palau del príncep del segon acte. Es va aprofitar la situació teatral per presentar un seguit de peces interpretades pels diversos convidats a la festa, cosa que en certa manera recrearia l’ambient musical que hi hauria al mateix saló de la Viardot. Entre aquestes peces, se n’hi van incloure d’altres compositores, com la brillant Villanelle d’Eva Dell’Acqua, excel·lentment cantada per la fada; la Serenade espagnole de Cécile Chaminade pel violinista Assunto Nesse junt amb Viviana Salisi al piano, i diversos valsos a quatre mans de Marie Jaëll, en què s’afegí el camarlenc del príncep com a solvent pianista i la ballarina interpretant una coreografia de tall contemporani que, malauradament, no va aprofitar l’aire propi de dansa de les peces. També es va retre homenatge al pare de la Viardot, Manuel García, tot incloent-hi un quartet de la seva òpera L’isola disabitata i la seva cançó El liruliru interpretada per la soprano Soledad Vicente com a convidada a la festa i que, com sol passar amb aquest repertori, pecà d’excés de lirisme i de manca de l’estil interpretatiu necessari –accents, vocalitat, etc. Uns altres convidats, concretament el tenor Elias Juan Ongay i la pianista Maria Paz Sotullo, interpretaren la interessant ària O teneri piaceri de Mariano Pablo Rosquellas, compositor madrileny coetani de García, i que consistí en un petit tast del ric patrimoni de compositors hispànics del període que hi ha per rescatar i interpretar. A la festa hi hagué lloc per a més peces de la Viardot, concretament la cançó Hai luli!, amb una magnífica interpretació de Mar Esteve. Però la veritable traca va ser la sorprenent aparició, per la platea, del propi Raúl Giménez com a esbojarrat Manuel García tot cantant, desaforat, La danza de Rossini. Aquesta divertida aparició i l’encomanadís aire de tarantel·la napolitana de la peça van aconseguir crear un veritable aire de festa que s’encomanà a tots els presents, públic inclòs.
Podem parlar, per tant, d’una Ventafocs reivindicativa, però no en el sentit purament batallant, sinó des de la pedagogia. Aquesta producció no només reivindica el paper de les dones compositores, sinó també altres coses. Una de les quals és la creació musical d’arrels hispàniques, com tenia la pròpia Viardot. Els Amics de l’Òpera de Sarrià ja ho van fer l’any passat programant L’isola disabitata de Manuel García. L’acollida excel·lent d’aquestes obres demostra que, quan hi ha qualitat –tant musical com interpretativa–, no importa si l’obra no forma part del repertori canònic per agradar al públic. Felicitem aquesta excel·lent –i necessària– tasca de difusió del patrimoni i des d’aquí diem que cal seguir donant noves oportunitats als tresors desconeguts que romanen als arxius –fins i tot en llengua castellana i catalana– i donar-los una nova vida.
I, per últim, aquesta producció, com totes les de les cinc temporades que fa que funcionen els Amics de l’Òpera de Sarrià, també reivindica el talent de nous cantants. Davant la difícil situació general de la cultura –i en particular del món de la lírica– és absolutament necessari donar aquestes oportunitats als cantants.
Imatge destacada: © Antoni Bofill
