PALAU 100 CONSTEL·LACIÓ. Staatskapelle de Berlín. Cor de Cambra del Palau. Orfeó Català. Dir.: Daniel Barenboim. Obres de Verdi. PALAU DE LA MÚSICA. 7 DE JULIOL DE 2015.
Per Xavier Chavarria
Curiós i peculiar, això d’inaugurar temporades en ple mes de juliol i abans de les vacances, com està fent darrerament Palau 100; però ja signem ara mateix fer-ho cada any d’aquesta manera, amb dos concerts excepcionals (consecutius i amb programes diferents) dirigits per Daniel Barenboim i amb una de les millors orquestres del món, com ho és l’Staatskapelle de Berlín. Per acabar-ho d’arrodonir, en el segon d’aquests concerts (el que comentem aquí), hi participaven els cors de la casa, l’Orfeó Català i el Cor de Cambra del Palau de la Música Catalana, amb un paper llaminer i d’enorme exigència: les Quatro pezzi sacri de Giuseppe Verdi són un repte de risc apte només per a formacions sòlides i experimentades, i els cors que prepara Josep Vila van estar a un altíssim nivell, sens dubte en una de les seves millors actuacions dels últims anys.
Una actuació que, a més, estava tenyida emocionalment (especialment per als cantaires) pel recent anunci del relleu en la direcció de tots dos cors: després de divuit anys al capdavant de l’Orfeó (i de cinc amb el Cor de Cambra), Josep Vila serà substituït per l’anglès Simon Halsey. La decisió (el perquè, el qui i el com) donaria molt marge per parlar-ne, i la crítica d’un concert no és l’espai més adequat; però no me’n puc estar de comentar-ho encara que sigui fugaçment. Certament, és saludable i higiènic renovar lideratges d’alta intensitat malgrat haver estat fructífers i profitosos: no crec en la “perpetuïtat” dels directors; fins i tot crec que és un bon moment i que s’ha escollit bé. Però un cor (i més encara un amb cantaires –no ho oblidem– amateurs, com l’Orfeó Català) no és una orquestra i necessita un treball diferent, extensiu, amb dedicació constant i a llarg termini, per donar-hi un so amb segell i personalitat; per més eficaç que sigui la feina de l’assistent, la presència constant del director titular és fonamental i no es pot dedicar només a posar la cirereta a cada repertori i a dirigir concerts. Donada la idiosincràsia humana que té un col·lectiu coral, el director hi ha de ser a prop, conviure-hi, cuidar-lo, dedicar-s’hi en molts aspectes que van més enllà dels purament musicals. I quinze setmanes anuals durant tres anys és poc; ens arrisquem a perdre essència i personalitat.
En qualsevol cas, és ben evident que la feina feta per Josep Vila en aquests anys és bona, i aquest concert en va ser una bona mostra, fins i tot un punt culminant. Són innombrables els passatges de les Quatro pezzi sacri que posen a prova el cor, passatges arriscats i d’altíssima exigència quant a afinació (els fragments a cappella són de vertigen, tallen l’alè), resistència vocal, musculatura sonora, empastament, color, rigor rítmic… És d’aquelles obres en què el cor acostuma a fer patir (una sensació incòmoda que qui més qui menys deu haver viscut en més d’una ocasió) i sovint queda superat per la grandiosa solemnitat que sembla demanar la música. Però en aquest concert l’Orfeó Català i el Cor de Cambra van mostrar una maduresa inèdita i van resoldre amb molta solvència i seguretat tots els reptes que contenen aquestes quatre peces que el vell Verdi va escriure quasi a mode de testament. Daniel Barenboim les va allunyar de la grandiloqüència estentòria i hi va donar un alè transcendental, quasi místic, que el cor, molt concentrat i implicat, va entendre perfectament. Realment, va fer la sensació que entre director i cantaires hi havia una connexió especial, una seducció mútua, un vincle màgic i poderós que va acabar fent volar una obra impactant però irregular, erràtica. Només s’hi podria trobar a faltar densitat vocal, aquell gruix tronador que tan bé escau a la música de Verdi, sempre imbuïda d’instint operístic; però la precisió i nitidesa de la versió va fer oblidar el so vibrat i estentori a què ens tenen acostumats les lectures tradicionals. La intensa ovació que es va endur el cor (i la felicitació pública del mateix Barenboim) així ho va certificar i va ser un merescut premi a la feina i a l’esforç, i també tot un homenatge i reconeixement al seu director, Josep Vila.
A la primera part, Barenboim ja havia fet malabarismes amb algunes peces instrumentals de Verdi. Des del primer minut de concert, amb l’obertura d’I vespri siciliani, va buscar un so delicat, precís, finíssim. Ulls clucs, màxima concentració, gest minúscul amb atacs puntuals, talment esgarrapades… La tensió estava servida i ben servida. Als preludis de La Traviata va explotar un lirisme extrem però equilibrat, elegant, ple de subtileses i amb una prodigiosa conducció de línies. I quan va caldre (en l’obertura de La forza del destino) va esperonar tot l’arsenal sonor d’aquest instrument formidable que és l’Staatskapelle de Berlín, una meravellosa combinació de rigor i talent, hipnotitzada pel gest magnètic i poderós, mínim però altament expressiu, d’aquest home argentí d’origen jueu, baixet i rabassut, amb mà de ferro i un geni temible, que converteix en or musical tot allò que toca. Gràcies, Palau 100, per portar-nos-el i que sigui per molts anys.
