ORQUESTRA D’INSTRUMENTS RECICLATS DE CATEURA. Cor Vivaldi. Miguel Poveda i Joan Albert Amargós. PALAU DE LA MÚSICA (PETIT PALAU). 28 DE DESEMBRE DE 2014.
Per Josep Barcons
Si el 1843 Charles Dickens es va inventar un Conte de Nadal en el qual el vell Ebenezer Scrooge era visitat per l’esperit del passat, el del present i el del futur per tal que canviés la seva consciència xaruga i misantròpica, aquest any Ecoembes (l’entitat responsable a casa nostra de l’enganxosa i polèmica campanya Envàs on vas?) ha fet que ens visiti un esperit que –ensenyant-nos el passat, el present i el futur, i lluny de qualsevol suspicàcia– ens faci més conscients de la realitat que vivim.
“El món ens envia escombraries i nosaltres li retornem música”: aquest és l’eslògan (mal traduït al programa, on deia “el món ens mana escombraries”…) de l’esperit que el passat 28 de desembre a les 7 de la tarda va manifestar-se a la sala petita del Palau de la Música. Un esperit, el de l’Orquestra d’Instruments Reciclats de Cateura, que també transportava al passat, al present i al futur d’una sola revolada.
El passat (encara present) és el de l’abocador de Cateura, als afores de la capital del Paraguai, Asunción, on milers de persones viuen entre les escombraries, amb les escombraries, per les escombraries i en les escombraries. I de tant conviure-hi, acaben vivint com les escombraries i el món els tracta com si ho fossin. Res més lluny de la realitat: “Ningú no és una escombraria. I tothom val el mateix, independentment del que valgui la moneda del seu país”, defensava –tot despertant els aplaudiments del públic– Fabio Chávez, el director de l’orquestra, que al llarg del concert presentava els músics, les obres, els instruments i el projecte amb to bromista i traient ferro a tot allò que deia, per evitar (i que bé!) generar una compassió planyívola envers els seus joves músics.
Perquè el present que presentava Fabio Chávez sobre l’escenari no admetia mirades compadides. Damunt l’escenari es veien joves espavilats d’entre 12 i 19 anys que –gràcies al projecte de l’Orquestra de Reciclats de Cateura– han sortit de la marginalitat i han trobat en la música una disciplina que els permet avançar en els estudis i encarrilar la seva vida més enllà dels recursos i les desferres que trobarien a l’abocador. I no sols això, sinó que –per evitar encara més la commiseració– cal dir que a diferència de molts joves insatisfets de la seva edat que llencen joguines o vestits un cop han passat de moda, aquests es fan un tip de viatjar pel món fent música amb instruments construïts amb llaunes, bidons d’oli, fustes de palets, forquilles, canonades d’aigua i tubs de PVC.
El futur (fàcilment intuïble i ja realitzat en alguns casos) que espera a aquests joves –si ells volen, és clar– és el de tocar amb “instruments de veritat” i fer carrera en aquell àmbit que desitgin, sigui musical o no. Perquè el fet d’haver estudiat música els ha dotat d’uns hàbits, d’una disciplina i d’uns valors que els han omplert d’ímpetu i d’il·lusions; i el fet de mostrar el seu talent pel món els ha exposat, a més, a les mirades de passió (no de compassió!) i admiració del públic. I rebre aquestes mirades d’estima només pot repercutir en una creixent autoestima que els permetrà avançar cap a on vulguin, recordant-los la seva dignitat intrínseca i allunyant-los del sentiment de ser tan poc valuosos com per haver de viure entre els objectes que el món rebutja.
Una lliçó humana, per tant, la d’aquests joves, que –el dia dels Innocents!– van venir a portar el veritable esperit del Nadal a casa nostra. I per fer-ho no ho van fer de frac interpretant fastuosos valsos i polques, sinó –vestits amb pantalons negres i samarreta blanca– tocant un popurri que anava de la Petita serenata noctura de Mozart al primer moviment de la Cinquena Simfonia de Beethoven, passant per My way, Yesterday, Imagine i altres títols clàssics del pop i de la música llatinoamericana. I si bé els instruments eren de llauna (i per això havien d’amplificar-se, perquè un violí de llauna no vibra com vibra un violí de fusta i, per tant, el so no té la mateixa projecció), el concert no fou en absolut una llauna, sinó que musicalment parlant també valgué la pena.
Entre explicacions i acudits del director, es concatenaven versions plenes de ganxo d’aquests hits del repertori. I si bé tímbricament no sempre eren acurades i de tant en tant presentaven notes desafinades, explotaven al màxim el joc dinàmic i estaven plenes d’energia en el plantejament. Més que no pas en les cordes (de so inevitablement metàl·lic i –per tant– poc amorosit), el so dels vents (flauta, clarinet, saxo, trompeta i trombó) sorprenia agradablement, amb un timbre curiós i antic, fruit dels aliatges rudes dels metalls amb què s’han construït. Però més enllà de peculiaritats sonores, la sorpresa veritable era que, al capdavall, la música sonava prou bé com per fer oblidar la naturalesa reciclada dels instruments amb què era interpretada. Per això, la col·laboració amable amb el Cor Vivaldi en tres de les peces i amb Miguel Poveda i Joan Albert Amargós en dues més va posar més de manifest les diferències de vestuari que no pas les diferències de qualitat musical.
En unes dates plenes d’activitats (veritable mostra de l’horror vacui en el temps lliure de la nostra societat), el concert de l’Orquestra de Reciclats de Cateura era una opció fantàstica no sols per passar el temps, sinó per atiar consciències. Per lluitar contra el consumisme de les festes de Nadal (que no té res a veure amb el que significa realment el Nadal), va bé un antídot vingut de les escombraries que –com els esperits del conte de Dickens– ens permeti reflexionar sobre allò que som i allò que volem. Cateura és un esperit d’aquests que, a més a més, ens ensenya que de tot allò que llencem no sols se’n poden fer coses útils (reciclant, reutilitzant o compostant), sinó que se’n pot fer cultura, art i educació.
Amb les festes ja passades, només queda desitjar que per molts anys la riquesa de Cateura vingui a salvar-nos de les nostres misèries i a ensenyar-nos que els miracles són possibles! Per això, si els veuen anunciats enlloc, no perdin mai l’oportunitat d’anar a escoltar la bona nova. Qui no se’n sàpiga adonar, és digne de compassió…
Al proper número 344 de la Revista Musical Catalana (corresponent a abril-maig 2015) es publicarà un reportatge sobre els instruments i el projecte de Cateura.
