Temporada OBC. Dir.: Pablo González. Beethoven: Simfonia núm. 2. Brahms: Simfonia núm. 2. L’Auditori. 10 de març de 2012.
Per Lluís Trullén
Si el passat mes de gener l’OBC i Pablo González ens oferien un programa integrat per les dues primeres simfonies de Beethoven i Brahms, ara ha estat el torn de les segones obres simfòniques d’ambdós compositors. En aquella ocasió orquestra i director van oferir una interpretació destacada en què els detalls de l’orquestració, la força de les idees musicals i les textures que es produeixen entre les diverses seccions van repercutir en la possibilitat d’escoltar unes versions summament brillants.
Novament l’OBC i el seu titular s’endinsaven en la interpretació d’aquestes obres a bastament conegudes pel públic i que, datades respectivament els anys 1802 i 1870, suposaven un pas més cap a un romanticisme musical que Beethoven ja no abandonà mai i cap a la consolidació simfònica d’un Brahms que va desplegar en la seva Segona Simfonia unes línies melòdiques de gran inspiració.
Escrites ambdues en la tonalitat de Re major i estructurades en els quatre moviments tradicionals, aquestes pàgines ofereixen per la seva inspiració musical, pel seu treball d’orquestració, i per les seves melodies inoblidables, un ventall de possibilitats interpretatives que orquestra i director van saber aprofitar a bastament. El Beethoven plantejat per González resultava netament romàntic per la seva força i profusió de dinàmiques.
Si estructuralment l’obra es correspon per la seva claredat amb una concepció netament clàssica –una qüestió formal que González va plasmar d’una manera evident–, el desenvolupament temàtic respon a unes melodies carregades d’optimisme, vitalitat, força interior i lluminositat que curiosament contrasten amb el dur moment vital que travessava el compositor amb la confirmació de la seva sordesa. Versió en què precisament la fortalesa i la difusió radiant dels seus temes musicals emergien en tot moment gràcies a una interpretació vital i optimista d’orquestra i director.
La Segona Simfonia de Brahms conté, quant a caràcters musicals, una major varietat de contrastos, en què els dos primers moviments, caracteritzats per textures que propicien una atmosfera tenyida de romanticisme, donen pas a un “Allegretto grazioso” ple d’optimisme i un triomfal “Allegro con spirito” amb el qual clou la composició. I precisament aquest crescendo expressiu va ser aprofitat per González per crear una interpretació cohesionada en el seu conjunt que anava de la foscor a la lluminositat, de les més delicades subtilitats a l’explosió de sonoritat i fortalesa del darrer moviment. Una versió perfectament narrada, consistent en la intenció musical, amb una esplèndida resposta de les diverses seccions de l’orquestra i que ens van fer gaudir, com abans ja havia succeït amb la Segona de Beethoven, d’un Brahms en tota la seva plenitud musical.
