CICLE CORAL ORFEÓ CATALÀ. Cor de Noies de l’Orfeó Català. David Malet, orgue. Josep Surinyac, piano. Dir.: Buia Reixach. Obres de Jean Langlais, Francis Poulenc, Béla Bartók, Lajos Bardós, Zoltán Kodály, Miklós Kocsár i György Orbán. PALAU DE LA MÚSICA. 28 D’ABRIL DE 2013.
Per Jaume Comellas
La formació cor de noies és probablement la més atípica en la tipologia de conjunts vocals col·lectius –o una de les que més– i, per tant, també ho és un concert que el protagonitzi de manera monogràfica. Això d’antuvi suposa per al públic una certa pedagogia –i accepto que el mot no resulti exactament identificador del que pretenc dir. O, almenys, una certa disposició a entrar en un món que, per poc habitual, exigeix una receptivitat particular. I un dels aspectes més remarcables que cal tenir en compte és el del cromatisme, limitat al de dues cordes, fins a bon punt semblants. I encara hi ha un altre factor prou important: la disponibilitat de repertoris amplis, i així mateix mengívols o recognoscibles per al gran públic.
El Cor de Noies de l’Orfeó Català va fer front a aquest context de la millor manera que podia fer-ho: exhibint un grau de consistència qualitativa notable i no tement abordar un programa exigent, ben planificat, sense concessions; compte, tot contemporani, o almenys del segle XX més aviat tirant cap a la segona meitat; en tot cas al marge de l’atonalisme i de l’avantguardisme “temut”.
La barreja i el contrast de temàtica popular i religiosa, de joia de viure i de fervor místic, dos àmbits estètics tan distants, es va arrodonir en un discurs amb capacitat d’imposar-se a l’audiència, de conquerir-la, diríem, per a la seva causa –la de la bona música– i satisfer els espectadors sense caure en la complaença fàcil.
El món musical francès i el món musical hongarès, aquí mostrats gairebé coetàniament, en cadascuna de les dues parts van constituir una confrontació suggestiva, original i amb aquest component tan atractiu que és sempre l’imprevisible o allò no fressat.
Gaudir d’una obra tan corprenedora com les Litanies à la Vierge noire de Poulenc amb què va acabar la primera part, i de la sorprenent Missa núm. 6 de Gÿörgy Orbán, amb un “Gloria” eufòric i deliciós, va tenir quelcom de privilegi. I al bell mig, la delícia gairebé enjogassada de Petites voix de l’esmentat Poulenc, el cant nostàlgic d’Un petit vent bufa lluny de Lajos Bardós o la tristesa interioritzada de Cançó de la nit de Zoltán Kodály, sense esgotar el programa.
Amb una desena un pèl llarga d’anys, el Cor de Noies de l’Orfeó Català –podria dir-se també el Cor de Noies Joves per l’edat de les seves components–, ha assolit un nivell de qualitat excel·lent: veus nobles i ben afinades i musicalitat rigorosa com a premisses vistents de la seva forma de fer, sota la direcció de la seva titular Buia Reixach, dominadora/potenciadora absoluta dels recursos del conjunt.
