Instruments de música tradicionals
Anaís Falcó Ibàñez
Figueres: Brau Edicions, 2022
Lentament, potser massa lentament, van apareixent estudis que tracten els diferents instruments populars i tradicionals que han solcat la història de la música arreu dels Països Catalans, però jo no recordo un llibre recent que oferís un repàs general de tota aquesta organologia que amaga els seus orígens en la nit del temps i que ha aconseguit sobreviure, segons els casos, amb millor o pitjor fortuna, fins als nostres dies. Aquesta fita l’ha aconseguit Anaís Falcó, i a més ho ha fet d’una manera molt assequible, fins i tot planera, amb el seu recomanable assaig dedicat a certificar l’existència d’un grapat d’instruments de música tradicional que, d’altra banda, també ofereix nombroses il·lustracions i unes pàgines introductòries interessants on esmenta el paper del cos humà i de la veu com a instruments més que primordials.
Malgrat la seva joventut, caldria considerar Falcó (Sabadell, 1988) una veterana, ja que acumula una experiència notable, tant com a estudiosa de la tradició musical –és doctora en musicologia per la Universitat Autònoma de Barcelona i titulada en etnomusicologia per l’Escola Superior de Música de Catalunya, entre altres estudis–, com a activa practicant d’aquesta música, com a violinista i cantant en grups com ara Bruel, Corrandes Són Corrandes i Tornaveus. I probablement la redacció d’aquest llibre és fruit d’aquest doble vessant, d’aquest doble interès pel passat, el present i, per què no, el futur del nostre patrimoni sonor.
L’autora ha tingut la intel·ligència de no plantejar el seu treball com una seriosa tesi acadèmica ni res de semblant, sinó que se l’ha pres com un passeig senzill, com si fos la guia d’un museu vivent, al llarg del qual ens va parlant de les diferents tipologies dels instruments de vent, de corda, de percussió, i fins i tot dels considerats com no-instruments –per exemple, la campana o els xiulets– explicant-nos-en les evolucions històriques i tècniques respectives, les crisis i les revifalles, les diferents classificacions entre elitistes o urbans i populars o rurals, les funcionalitats passades i actuals, els caràcters identitaris…
Cada cop que esmenta un instrument o una família d’instruments, Anaís Falcó no només ens situa en el seu context, tant natural com social, sinó que també vincula l’explicació a l’execució com a solista o com a part d’una formació. I en aquest cas prenen el seu corresponent protagonisme tant les cobles com les rondalles. A més, com a exemple d’una injustícia que cal resoldre, no tan sols destaca el paper històric que han jugat la gralla, la dolçaina, la xeremia, el flabiol o el pandero, sinó que també reivindica l’importantíssim paper de la guitarra al llarg dels segles, un instrument en què Catalunya va ser una potència mundial –i no exagero–, però que una conjuntura malentesa, suposadament dominada per l’hegemonia de la guitarra espanyola o flamenca, ha relegat a un paper secundari.
