II FESTIVAL INTERNACIONAL ORGUES DE POBLET. Jan Willem Jansen, orgue. Obres de Dietrich Buxtehude. ESGLÉSIA DEL MONESTIR DE POBLET. 25 D’OCTUBRE DE 2014.
Per Pep Gorgori
Els orgues, més enllà de ser uns instruments musicals fantàstics, són unes màquines capaces d’aturar el temps, accelerar-lo o fins i transportar-nos a llocs i èpoques remotes. El seu so té alguna cosa de miraculós, potser perquè la majoria es troba en recintes sacres. Dissabte passat Jan Willem Jansen va fer possible un d’aquests viatges, que va començar al monestir de Poblet i va arribar al Lübeck del segle XVII per trobar-se amb l’essència de Dietrich Buxtehude. Va ser un monogràfic amb una mostra molt ben escollida d’obres de l’home sense el qual Johann Sebastian Bach no hauria estat Johann Sebastian Bach.
El viatge va ser possible no només per l’elecció del repertori, sinó sobretot per la seva execució i pel mateix instrument, pensat per a aquesta música. Cal un conductor molt solvent per portar aquesta música fins a la seva època, i Jansen, sense cap mena de dubte, ho és.
La lectura que fa de l’obra de Buxtehude pot sobtar d’entrada, ja que és molt personal pel que fa a tempi, fraseig, articulació i registració. En realitat, però, el que fa és limitar-se a aprofitar a fons la llibertat quasi total que el compositor dóna a l’organista en alguns passatges, el que en l’època s’anomenava stylus phantasticus. Escoltades amb deteniment, en les versions de Jansen s’aprecia una profunda coherència en els plantejaments. Tot respon a un criteri i un objectiu precisos: recrear l’estil i la sonoritat originals.
Jansen va ser agosarat en la registració, posant en relleu els contrastos de les partitures, fins i tot amb risc de comprometre la unitat d’algunes de les obres interpretades, i va fer un extensiu ús dels registres de llengüeta. Aquí va fregar la ratlla que separa el que és extensiu i el que és abusiu, i probablement a estones la va travessar. Ningú no dubta que el so resultant d’aquesta desfilada de cromorns, trompetes, veu humana, cornetes, clarins i similars seria molt del gust de Buxtehude, i és més que obvi que és del gust de l’intèrpret –Jansen és un especialista en la música d’aquella època i aquell indret. Ara bé, pot resultar excessiu en un concert que ja de per si és dens i intens. No en va el mateix Schnitger, el principal orguener de l’època al nord d’Alemanya, explicava que amb aquests registres buscava un so “esmolat i penetrant”.
Això sí, la riquesa en la registració va donar moments sublims, com la Canzonetta en Sol major, en què Jansen va optar per uns sons molt més dolços, tot donant un deliciós aire naïf i juganer a la música de Buxtehude. Va ser un moment meravellós per sorprenent i per exquisit, com també ho van ser els contrastos en el Passacaglia en Re menor. En els preludis en Sol major i Sol menor que respectivament obrien i tancaven el concert, Jansen va exhibir la plenitud de la música amb què Buxtehude va enlluernar l’Alemanya del Barroc. Corals, tocates i xacones van acabar de completar el mapa d’aquest Lübeck que bullia d’activitat musical.
Les nostres oïdes, dones i homes mediterranis del segle XXI, ja no estan avesades a escoltar la llengüeteria i l’articulació pròpies del nord d’Alemanya al segle XVII. Però si ens hi parem a pensar, els monjos de Poblet són els més indicats per programar concerts sense pensar gaire en aquests paràmetres tan mundans. Al capdavall, una distància de quatre segles és tot just un pam i mig per a un grup de persones que es regeix per una regla, la de sant Benet, que manté la vigència 1.400 anys després; i la diferència entre uns metres i uns milers de quilòmetres és un tema molt relatiu quan l’espai delimitat per les muralles, guardianes de les vinyes i d’aquest jardí tancat, resulta més que suficient per fer viatges interiors. Una posició privilegiada, doncs, per fer propostes agosarades i aparentment tan poc comercials com aquesta, que malgrat el lloc, l’hora i la coincidència amb un Madrid-Barça va aconseguir aplegar prop de 200 ànimes.
El concert de Jansen va ser la inauguració de la segona edició del Festival Orgues de Poblet, que se celebra des de la benedicció de l’actual orgue de tribuna, fa només dos anys. Cal saludar, doncs, la represa d’una activitat musical que en les darreres dècades s’havia convertit en una font segellada, a causa del deteriorament de l’instrument que hi havia abans.
Un cop feta la inversió, i vista la resposta del públic, cal esperar que l’ús d’aquest orgue sigui cada cop més profús, i vagi força més enllà d’aquests tres concerts l’any i l’acompanyament dels oficis i les misses. Posats a demanar, potser un replantejament de l’horari del Festival ajudaria els afeccionats a acostar-s’hi. En efecte, citar els melòmans a Poblet un dissabte a les 21.30 h potser complica l’assistència de moltes persones que en un altre horari hi anirien de bon grat. Sigui com sigui, el desplaçament a Poblet per escoltar l’orgue és un esforç que val la pena si el mirem com el que és: l’inici d’un viatge molt més llarg i gratificant.
