PALAU PIANO. Elisabeth Leonskaja, piano. Beethoven: Sonates op. 109, op. 110, op. 111. PALAU DE LA MÚSICA. 5 DE FEBRER DE 2018.
Per Lluís Trullén
Són prop de quaranta anys els que Elisabeth Leonskaja porta a l’elit del pianisme internacional i seixanta des que va oferir el seu primer concert. Després d’abandonar l’antiga URSS i establir-se a Viena, la seva aparició al Festival de Salzburg l’any 1978 la va catapultar a un reconeixement que ja no l’ha abandonat mai. Aquesta pianista nascuda a Geòrgia i hereva musical d’Sviatoslav Richter va tornar al Palau per oferir un programa monogràficament dedicat a les tres darreres Sonates de Beethoven. En escoltar Leonskaja resulta inevitable recordar el pianisme de Richter, de Nikolajewa, d’Eliso Virsaladze. La seva mirada sempre fixa sobre les mans, com sempre mantenia el gran Horowitz, la seva actitud impertèrrita, la fa abstreure de qualsevol fet extramusical i, així, només concentrar-se en el més profund que s’amaga dins la partitura. Leonskaja afrontava sobre l’escenari del Palau les tres darreres Sonates de Beethoven, un repte inclús per als més grans pianistes, no només per les complexíssimes dificultats tècniques sinó per l’aprofundiment que s’amaga dins unes partitures en què fugues, moments lírics inoblidables, trinats inversemblants, registres sonors i harmonies punyents confegeixen un dels corpus més intensos a nivell conceptual de tota la història de la música. I Leonskaja apareixia concentrada damunt l’escenari del Palau, va mirar atentament el teclat i tota la seva saviesa musical va posar-se al servei d’aquestes obres que ha explorat fins als detalls més recòndits. El seu grau de concentració no deixava escapar el més mínim detall ja des de les primeres notes del “Vivace ma non troppo” de la Sonata núm. 30.
Seria injust destacar per sobre d’altres un moment musicalment intens de la interpretació d’aquesta Sonata, però el sublim “Andante” en Mi major, amb un dels motius melòdics més bells de tota la producció beethovenina, seguit d’unes variacions en què des de fugatos a tres i quatre veus fins a moments tècnics tan compromesos (i admirablement resolts per Leonskaja) com la temible transició diatònica de sisenes i terceres, van erigir-se com un moment interpretatiu d’una gran magnitud expressiva.
Després arrencava la Sonata en La bemoll, amb absoluta llibertat formal, amb la utilització de temes cíclics i de la qual ens va captivar la manera amb què Leonskaja, com si es tractés d’un llarg i intens relat, mantenia un discurs ple de coherència; vigor, fortalesa, vehemència, convivien amb l’expressió més dolça i lamentosa d’aquell “Arioso” que obrirà les portes, amb la repetició in crescendo d’un mateix acord, a la fuga, d’una plenitud sonora simfònica i brillant adient amb la tonalitat de la partitura.
Com a darrera estació del viatge, la Sonata op. 111, amb la seva sublim “Arietta” interpretada per Leonskaja amb una qualitat de so, d’expressió, del ritme (magistral en la “jazzística” variació en compàs 12/32), amb un domini de la gradació de la sonoritat que jugava amb una absoluta facilitat amb els efectes sorprenents que Beethoven va plantejant. Al final, l’epíleg, un record del tema inicial després d’aquells trinats que van augmentant en valors cada cop més llargs que Leonskaja va afrontar amb serenitat, amb una senzillesa i musicalitat exquisida, com a conclusió del relat sublim que configura el testament sonatístic de Beethoven.
Leonskaja va rebre una gran ovació, bravos i més bravos fins que els llums del Palau es van encendre, tot donant a entendre que després d’aquestes tres Sonates (com també hauria de passar amb les Variacions Goldberg o en les darreres Sonates de Schubert) ja no calia interpretar cap obra fora de programa que trenqués la intensitat d’aquesta música.
