ORGUE AL PALAU. Bernard Foccroulle, orgue. Obres de Bach, Hosokawa, Franck, Alain, Messiaen, Pärt i Mendelssohn. PALAU DE LA MÚSICA. 21 DE GENER DE 2015.
Per Mila Rodríguez Medina
L’orgue sembla un instrument d’un altre temps. Potser pel caràcter monumental d’aquesta màquina sonora, en un món digital com el nostre, irònicament els seus sons arriben a les nostres oïdes fins i tot envoltats d’un aire més artificial que no pas els sons de l’electrònica, així és l’estranyesa que ens suposa la complexitat del mecanisme dels tubs i la variació de teclats. Independentment del nostre costum com a oients de música per a orgue, l’admiració davant la seva magnificència és indiscutible. Sembla un instrument fet a mida per al Barroc i l’organista belga Bernard Foccroulle es va encarregar de demostrar-ho en l’obertura del seu concert inaugural de la petita temporada d’orgue al Palau de la Música: Fantasia i fuga en Do menor de Bach, prodigiosa en l’última part de la fuga en les mans i els peus d’aquest organista, figura sens dubte de primer ordre a Europa –va guanyar el Diapason d’Or i el Grand Prix de l’Académie Charles Cros el 2007 per la seva integral de Buxtehude.
No obstant això, aquesta magnificència va continuar, i fins i tot encara va ser més explotada amb el Romanticisme i grans noms com Mendelssohn. Foccroulle va fer servir la seva Sonata per a orgue en Fa menor com a tancament del programa i l’orgue del Palau de la Música se’ns va presentar com una màquina monstruosa que a vegades es rebel·la. L’organista belga és impressionant en la seva combinació entre braços i cames, com si ell també fos una extensió de la bèstia de mil braços en què Mendelssohn transforma l’orgue. L’“Allegro assai vivace” final va ser senzillament espectacular, un exercici gairebé quirúrgic, com una gran operació a quatre mans de Foccroulle acompanyat de la seva ajudant, precís, complex, ple de variables.
En aquest concentrat viatge per la història del repertori d’orgue, però, hi ha altres capítols. La música contemporània va arribar a entendre’s a la perfecció servida per l’orgue i amb aquesta idea l’organista va construir el nucli del seu concert. La reconciliació del repertori del segle XX amb l’instrument es va produir en bona mesura gràcies a un dels seus noms més importants, Olivier Messiaen. La seva gran obra per a orgue, Messe de Pentecôte, és una de les grans fites del repertori. Foccroulle va resoldre de sobra la prodigiositat al teclat que requereix la peça, amb la interpretació dels moviments “Le vent de l’esprit” i “Les oiseauxs et les sources”, amb la qual tots els ocells de Messiaen van omplir la Sala de Concerts del Palau. Per descomptat, però, no és l’únic compositor reivindicatiu amb el repertori per a orgue. Continuant amb aquest caràcter atmosfèric, l’obra Cloudscape de Toshio Hosokawa, composta l’any 2008, estudia l’aspecte canviant del cel segons la disposició i els colors dels núvols i en el context d’aquest concert va esdevenir un estudi meticulós de tots els timbres de l’orgue: a vegades l’orgue mostra matisos pianíssims del so, d’altres es transforma en una bèstia sonora, d’altres és també un crit llunyà a punt de tornar-se inaudible. Amb un programa construït amb intel·ligència, Foccroulle ens va fer tornar de sobte als sons més religiosos i antics de l’orgue gràcies al Segon Coral de César Frank, per reivindicar novament l’avantguarda sorprenent i irònica de Jehan Alain, figura eternament jove que va morir el 1940 amb menys de 30 anys i de producció prolífica, amb llenguatges propers a Stravinsky en les obres presentades al Palau per l’organista, especialment les interessantíssimes Dues danses a Agni Yavishta i Litanies. Foccroulle aconseguia un so rodó, captivador, encara més explicitat amb l’obra que completava el concert, Trivium d’Arvo Pärt, un altre dels grans noms de la composició contemporània per a orgue.
Bernard Foccroulle va presentar un concert maratonià, d’hora i mitja de durada sense cap pausa ni aplaudiments, com si tot correspongués a una sola gran obra per a orgue. Un concert d’aquests habituals al Palau de la Música, amb un públic (de gent gran a joves, de públic habitual a turistes amb aparença de desubicació, d’amant de l’orgue a amants del modernisme arquitectònic) tan particular i heterogeni com la història del repertori per a orgue.
