EL LLAC DELS CIGNES. Ballet en quatre actes de Piotr Ílitx Txaikovski. Coreografia de Derek Deane basada en la de Marius Petipa i Lev Ivanov amb coreografia addicional de Frederik Ashton. Dir. artística: Tamara Rojo. Dir. musical: Gavin Sutherland. Alina Cojocaru. Dawid Trzensimiech. James Streeter. English National Ballet i Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu. LICEU. 16 DE SETEMBRE DE 2015.
Per Clàudia Brufau
Vibrant i vulnerable, cada cigne apareix amb una presència única en un grup de vint-i-quatre ballarines. Una comunitat que aconsegueix molt més que sincronitzar-se geomètricament per l’escenari, tot captivant el públic des del primer instant que una d’elles trepitja l’escenari fins que cau el teló. Encapçalant el magnífic cos de ball de l’English National Ballet, Alina Cojocaru va encerclar i atrapar el públic, ja fos abillada de blanc o de negre. Els equilibris de Cojocaru revelaven les emocions de l’amenaçada Odette i el maquiavèlic objectiu d’Odile.
En el ballet, la vulnerabilitat en estat pur pot ser d’una bellesa embriagadora, i quan es multiplica en molts més cossos –el cos de ball–, encara més. Des del romanticisme, amb ballets com La sílfide (1832) o Giselle (1841), coreògrafs com Taglioni, Perrot o Coralli, han sabut captivar la imaginació del públic amb ballarines etèries vestides de blanc, però l’acte blanc arriba al seu clímax gràcies a la música simfònica de Txaikovski. Malgrat el fracàs de l’estrena d’El llac al Teatre Bolxoi el 1877 –la partitura Txaikovski va ser etiquetada pels ballarins com a “imballable”–, aquesta obra mestra musical per al ballet va veure la llum una segona vegada divuit anys més tard (1875), aleshores amb coreografia de Marius Petipa –el mestre i coreògraf més influent en la història del ballet– en els actes primer i tercer, i de Lev Ivanov, que va inundar de naturalisme líric el segon i quart actes.
L’arranjament coreogràfic de Derek Deane proposa mostrar durant l’obertura com el malvat bruixot Rothbart llança l’encanteri a Odette i la converteix en un cigne, i enganxar d’aquesta manera el públic amb el gran filó de l’argument, la paradoxal atracció entre el bé i el mal. El primer acte va ser tota una autèntica celebració, que culminà amb el famós pas de tres, en el qual les dues ballarines i el ballarí solista, Cesar Corrales, es van lluir especialment per la musicalitat, l’entusiasme i l’alçada vertiginosa dels salts. En aquesta arcàdia interromp la mare del príncep per recordar-li que ha d’escollir esposa; va ser en aquest punt que Dawid Trzensimiech –que de fet té bastant aire de príncep Disney– mostrava el conflicte de Sígfrid, tot acabant l’acte ballant un solo amb una forta càrrega premonitòria, a causa de la partitura i la interpretació melancòlica de Trzensimiech.
Ja sigui a l’emboirat llac o al fastuós palau, la parella principal interpreta passos de dos paral·lels, el pas de dos del tercer acte és el negatiu dels actes blancs. Precisament en aquesta versió es potencia la dicotomia –blanc/negre o puresa/lascívia– i es revela a través de la tensió entre els cossos d’Odette/Odile i Sígfrid. Mentre que l’Odette de Cojocaru s’amagava espantada però atreta pel príncep, la seva Odile mantenia Trzensimiech a la distància que li convenia, tot buscant l’aprovació de Rothbart. El tàndem Cojocaru-Trzensimiech es va anar enfortint al llarg del ballet.
Tamara Rojo diu que interpretar El llac dels cignes és com interpretar una obra de Shakespeare, i té tota la raó: és un clàssic amb una força indiscutible, i amb la interpretació de l’English National Ballet això encara esdevé més evident. La direcció musical de Gavin Sutherland al capdavant de l’orquestra titular del Liceu va posar en relleu com la senzillesa de la melodia de Txaikovski conduïa l’argument a través de l’orquestra, tot culminant amb un crescendo subtil i alhora apoteòsic al final de l’obra. Quan una obra de ficció t’encercla en el seu univers, t’hipnotiza, és que realment t’ha “tocat”. I això és el que va aconseguir l’English National Ballet liderat per Tamara Rojo: que un volgués rondar pel llac una estona més.
