NITS DE MÚSICA AL CLAUSTRE. Recital de cant, homenatge a Victoria de los Ángeles. M. José Montiel, mezzosoprano. David Alegret, tenor. Rubén Fernández Aguirre, piano. MONESTIR DE SANT CUGAT. 21 DE JUNY DE 2015.
Per Mercedes Conde Pons
Un entorn ideal, com és el claustre del monestir de Sant Cugat, acollí aquest recital especial de tres grans intèrprets, carregat a més de significat, en ser dedicat a la memòria de la gran soprano Victoria de los Ángeles, que visqué els darrers anys de la seva vida a la localitat vallesana, en el desè aniversari del seu traspàs.
Un cop més la Fundació Victoria de los Ángeles congregà els seus fidels seguidors i un públic nombrós per recollir fons, tant per continuar la tasca pedagògica que porta a terme gràcies a les seves beques a joves cantants, com per sostenir econòmicament el fill de la Victoria amb síndrome de Down. Així doncs, els tres intèrprets, de primera categoria i de carrera internacional, posaren el seu art al servei d’una tan noble tasca com és la solidaritat.
Però més enllà d’aquest fet, la vetllada fou un espai privilegiat per gaudir de l’art canor de dos cantants que van escollir el repertori en què més còmodes es troben, fet que van demostrar amb escreix en la seva aportació.
El tenor barceloní David Alegret lluí el seu saber dir, la seva dicció en català perfecte i la seva musicalitat i delicadesa en un repertori en el qual es prodiga més darrerament, cosa que apunta a una especialització que ens recorda grans predecessors com Emili Vendrell o Gaietà Renom. Efectivament, la cançó catalana –que tan bé va defensar, d’altra banda, Victoria de los Ángeles– no és exercici fàcil –i menys encara si es tracta de les melodies d’Eduard Toldrà–, però el tenor les sap defensar a la perfecció. El concert va començar amb tres cançons de Jordi Sabatés sobre text de J. Sebastià Pons que casen molt bé com a preludi de les de Toldrà i són una mostra de la pervivència del gènere de la cançó catalana als nostres dies. Més enllà d’algun petit lapsus de memòria –“això ens pot passar a tots”, com ell mateix va afirmar–, el tenor desgranà després amb enorme gust cançons de Toldrà plenes de subtileses, com Abril o Maig sobre text de Trinitat Catasús, la delicadíssima Camins de fada o les més valentes Cançó de comiat i Cançó de grumet, que el cantant afrontà amb plenitud de facultats, totes tres sobre text de Tomàs Garcés. També es van poder escoltar la inspiradíssima Festeig sobre text de Joan Maragall, en què el tenor demostrà el seu domini de la veu mixta, junt amb La mar estava alegre del mateix poeta i Canticel i Cançó incerta amb text de Josep Carner. Amb Rubén Fernández Aguirre com a partenaire, tots dos van abordar amb lliurament un repertori que porten temps treballant amb la supervisió de la filla del compositor, Narcisa Toldrà. L’atenció en la paraula, en l’accentuació adequada, en els temps i els silencis requerits per la música va tenir en la interpretació del duo una demostració excel·lent de la màxima qualitat d’un repertori, el de la cançó catalana, que té en Toldrà el seu màxim valedor.
A la segona part del concert, la mezzosoprano María José Montiel va demostrar el seu immillorable estat de forma vocal, tot desgranant generosament cançons d’autors i estils diversos amb què podem definir un nexe comú com a tema: la malenconia que provoca la bellesa. Tant Ai che linda moça de Halffter com Azulao d’Ovalle, com À Chloris de Hahn o Beau soir de Debussy són cançons que apel·len a la nostàlgia amb unes melodies inspiradíssimes que requereixen una veu amb una gran línia de cant –com la que té la cantant madrilenya, si bé en ocasions abusa d’un excessiu allargament dels finals de frase– i un pianista atent al mínim detall com és Rubén Fernández Aguirre. La cantant va començar el seu recital amb dues de les Cinco canciones negras de Montsalvatge –que tant va difondre internacionalment Victoria de los Ángeles– i la cançó sobre text castellà Madre unos ojuelos vi d’Eduard Toldrà. La cantant, però, donà el tot pel tot cap al final de la seva actuació, amb una emotiva ària de l’òpera Samson et Dalila de Camille Saint-Säens, “Mon coeur s’ouvre à ta voix”, i culminà amb l’“Habanera” de la Carmen de Georges Bizet. Fou una pena no haver pogut tornar a gaudir de la seva veu al Gran Teatre del Liceu en la darrera reposició de la Carmen que ja va interpretar en l’estrena de la producció de Calixto Bieito, o en un altre títol, ja que som davant d’una cantant completa i de gran qualitat.
El recital culminà amb dues peces encara en solitari dels dos cantants: el tango El día que me quieras de Carlos Gardel, que, tal com la mateixa mezzo va afirmar, ja ha esdevingut un clàssic, i la popular i heroica Rosó –el fragment que ha passat a la història del sainet Pel teu amor de Josep Ribas–, que el tenor cantà amb el to i la sensibilitat adequats a una cançó manta vegades vulgaritzada. Per acabar, els cantants escolliren un duo de la sarsuela Luisa Fernanda de Moreno Torroba, “Cállate corazón”, en què la mezzosoprano posà a l’escenari tota l’emotivitat de l’escena, acompanyada pel tenor, que interpretà per primera vegada aquesta partitura en concert.
