Victòria dels Àngels. Tot semblava tan senzill
Pep Gorgori
Ficta Edicions i Produccions SL, 2024.
Disciplinada, humil, sensible, noble, ingènua…, així se’ns presenta Victòria dels Àngels segons la recent biografia que el musicòleg i periodista Pep Gorgori acaba de publicar en ocasió del centenari del naixement de la insigne soprano catalana. L’ha editat Ficta, que suma una nova contribució a les figures cabdals de la música catalana gràcies a una edició de cobertes amb solapes i el llibre d’estil que caracteritza el segell gironí, amb una lletra de cos rodó i còmodament llegible. A més, s’hi han inclòs 37 fotografies –algunes en color–, agrupades a les pàgines centrals a partir d’una selecció que combina algunes de molt conegudes amb d’altres que no ho són gens, fruit de la recerca al fons documentals personals de l’artista. Uns fons format per cartes, dietaris, entrevistes i altra documentació que fins ara no s’havien emprat en cap de les aproximacions biogràfiques precedents, la informació dels quals ha permès descobrir dades inèdites, acostar-se a testimonis directes i esmenar errors i rumors reiterats. Per exemple, l’afirmació que als cinc anys ja estudiava a l’Escola Milà i Fontanals de Barcelona i la falòrnia de la suposada mà negra del clan Caballé per allunyar Victòria dels Àngels del Liceu les dècades dels anys seixanta i setanta. En realitat va ser una altra de les males gestions del seu marit. Una dada, per cert, coneguda en petits cercles des del 2006, quan la Fundació que duu el seu nom va començar a reordenar-ne el llegat i l’esmentat fons documental.
A partir de set capítols batejats amb el vers d’alguna de les peces icòniques de la seva trajectòria amb els quals rebla el simbolisme amb el període vital abordat, Pep Gorgori basteix aquesta monografia en un plantejament seqüencial i assertivament delineat que engloba des d’aspectes personals, sentimentals i familiars fins als del negoci musical, de la pròpia veu o de l’estudi. Ho fa des d’un posicionament bastant objectiu i amb una prosa expositiva gens embafadora, i amarada d’una reflexivitat [reflexió(?)] que, en cas de servir-se de la suposició o l’especulació, sempre s’acompanya d’un argumentari inductiu, justificat i defensat des d’una racionalitat, equanimitat i neutralitat plausibles. En aquesta línia, destaca per tres encerts en la construcció discursiva: la perspectiva objectiva maridada amb el punt de literatura d’observació; la capacitat per proposar hipòtesis versemblants davant fets que no estan totalment contrastats, i, també, evitar l’enumeració de successos i actuacions, tot escapant d’aquella insofrible linealitat esgotadora i pròpia de moltes biografies fallides convertides en bases de dades redactades.
L’autor cerca i assoleix una comprensió de la personalitat humana i artística de la soprano, a la qual es refereix sempre pel seu nom en català per allò tan catalanet que “a casa sempre n’hem dit així”. Igualment en consigna els estats emocionals en diversos moments vitals, opinions i alguns processos judicials evitant caure en el periodisme groc, ja que sap aturar-se en el límit on comença aquest i acaba la historiografia. Notòriament és així amb el perniciós paper del seu marit, amb el fatídic any del 1998 i la mort del seu fill gran; amb el paper ambigu del seu darrer secretari, Xavier Vivancos, que rep un enfocament molt més equànime del que la rumorologia li atorga i de qui serà pràcticament impossible recuperar-ne el testimoni escrit que segons que sembla va deixar abans de la seva mort.
Ben contextualitzat dins els corrents estètics i pedagògics de la realitat musical i cultural, el relat flueix sense pretensions ni dades a la babalà. En aquest sentit, es preocupa de filar adientment els detalls i les informacions secundàries oferint una mica de tot i massa de res. En conseqüència, es tracta d’un text ordenat i hàbilment polit en la inserció de digressions enriquidores denotatives d’un interès cultural i investigador que ateny temàtiques diverses: des del rol de la dona a l’època fins a la importància de la ràdio, passant per la descripció de l’edifici de la Universitat de Barcelona o el context laboral del pare. O, també, altres qüestions oportunes (saber que també volia cantar Norma) i compromeses, com la subtilesa a evitar relacions amb el règim franquista i sí tenir-ne amb Pau Casals; o la importància de la seva maternitat i els avortaments. O la polèmica a l’entorn de la cerimònia dels Jocs Olímpics de Barcelona i el reprovable joc d’interessos mediàtics i econòmics de l’organització.
Per tots aquests motius, cal felicitar Pep Gorgori, que, davant soporífers exercicis biogràfics d’altres figures icòniques de relleu nacional i internacional en l’àmbit musical nostrat, ha aconseguit escriure un volum rigorós, amè i més ben travat del que pot semblar en una primera impressió. L’objectiu no era fàcil i se n’ha sortit amb nota alta que posiciona aquest Tot semblava tan senzill com una referència necessària que, més enllà del valor intrínsec per a la història cultural i musical, la converteixen en la més recomanable de les biografies sobre Victòria dels Àngels, amb permís de la de Jaume Radigales. Un fet que no impedeix demanar la traducció de la biografia de Peter Roberts escrita al principi dels vuitanta a l’entorn de qui, ja l’any 1949, era considerada pel poeta, traductor i cronista musical Gerardo Diego com “el milagro máximo, ya de reconocida fama universal […] que es hoy la mayor embajadora de la escuela cancionera española”.
En favor d’una lectura còmoda per a un determinat perfil de lector, les notes a peu de pàgina s’han desplaçat al final. Aquí trobem un conflicte habitual d’organització quan es vol prioritzar el gaudi davant la funcionalitat: la decisió respectable i comprensible resulta incòmoda a aquells per qui conèixer les matrius discursives no és una qüestió secundària. Ara bé, en ocasions Pep Gorgori recull testimonis escrits i orals que inclou com a citacions sense indicar-ne exactament la procedència, com s’esdevé amb una declaració de Manuel Capdevila i Font (pàg. 195), fruit d’unes converses amb ell i no localitzables en cap text. D’altra banda, amb aquella elegància eufemística de qui sap quedar bé sense mullar-se, al pròleg repassa els precedents biogràfics despatxant-los amb un adjectiu superficial i una mera característica quan la realitat és que llibres com el de Radigales sobrepassen l’encisador cant a la personalitat i carrera tractada per l’habitual rigor i elegància d’aquest destacat crític i professor universitari. O que la monumental base de dades de l’esmentat Manuel Capdevila, amb totes les actuacions que s’han pogut comprovar de Victòria, facilita la tasca a qui vulgui estudiar-ne la seva trajectòria més que la seva figura. O que les converses de Comellas –igual que el llibre d’Octavio Acebes– amaguen punts molt discutibles sota una aura de versemblança.
Posats a assenyalar errors i incomoditats conceptuals, per pura pedanteria recordarem que la Mimì pucciniana no és una poetessa humil (pàg. 19), sinó costurera; i que s’hi enyora un repàs de la creació i trajectòria de la Fundació que duu el nom de la soprano. Una entitat, recordem-ho, que compta entre els seus nombrosos mèrits el rellançament d’enregistraments, la filmació del fantàstic documental Brava Victoria! i, per damunt de tot, haver constituït un festival del lied a Barcelona que ha esdevingut una referència a l’Estat espanyol i un emplaçament de prestigi per a nombroses veus que posteriorment han saltat al panorama internacional. Val a dir, doncs, que a poc a poc i amb dificultats avancem recollint els fruits d’uns professionals preparats que ens garanteixen eines per reescriure amb fermesa el nostre passat, tradicions i història en general. Amb tant de material a l’abast, seria hora d’endegar una edició dels epistolaris de Victòria dels Àngels. Per exemple, amb la mànager Felicitas Keller. Necessitem llibres així, que ens parlin dels nostres mites i referents, tot demostrant que també eren humans.
