6è CICLE DE MÚSICA CATALANA JOAN MANÉN. Kalina Macuta, violí. Daniel Blanch, piano. Obres de Juli Garreta, Modest Serra, Francesc Pujol, Josep Valls, Joan Manén i Joan Massià. ATENEU BARCELONÈS. 5 DE MARÇ DE 2016.
Per Jaume Comellas
No ens reca insistir en el mèrit d’aquest cicle que fa justícia a l’epítet “de música catalana” i que al llarg de cinc temporades d’història ha programat ni més ni menys que 317 obres de vuitanta compositors del país. Com a imatge explícita en el concert que ens ocupa, en va programar de sis: Garreta, Modest Serra, Francesc Pujol, Josep Valls, Joan Manén i Joan Massià. Una mica es podria afegir aquella dita castellana, “que cunda el ejemplo”, cosa que veiem difícil d’aconseguir.
Al final d’un programa bàsicament atractiu, encara que no tot era imprescindible, el plat fort era la versió d’una obra que es podria qualificar d’impossible que se’ns va dir que s’interpretava per segona vegada; potser seria més exacte dir que l’interpretava un segon virtuós després que al seu dia ho fes l’autor, justament Joan Manén. Em refereixo a Introducció, andante i variacions sobre un tema de Tartini, op. A-2.
Heus ací, doncs, un repte important per al violinista més encimbellat, que Kalina Macuta va afrontar a la fi d’un recital ja exigent prèviament i fins i tot extens. La nostra intèrpret –la hi considerem, malgrat els seus no nostres orígens– va sortir clarament triomfant de l’empresa, bo i aconseguint trencar la barrera del dit impossible amb una versió intensíssima, preparada a fons, o sigui responsable, en la qual des d’un inici una mica dubitatiu va acabar doblegant amb suficiència els autènticament diabòlics obstacles tècnics, sobretot tècnics, que presenta la partitura. Un èxit sòlid, solvent, no glamurós, sinó amb arrel, amb fonament, amb classe. Aquí cal afegir que també per al pianista la cosa pintava molt exigent, amb moments d’una gran dificultat als quals Daniel Blanch va saber respondre amb autoritat i solvència.
Abans el programa ens havia permès gaudir d’un aplec de música bàsicament deliciosa. I em refereixo especialment a les obres de Juli Garreta, de Francesc Pujol i de Joan Massià, la música dels quals traspua una identitat musical molt específicament catalana, amb alè de Noucentisme podríem dir, construïdes amb ofici sòlid i que alhora tenen un encant que les fa d’escolta grata. Insistim-hi: per què no es poden escoltar més aquests autors també a les programacions radiofòniques?
Manén, amb el seu fons romàntic un pèl apassionat, fins a cert punt s’allunya d’aquest context. L’obra de Josep Valls programada –Sonata per a violí i piano– tenia ressonàncies més vers Béla Bartók que a casa.
Tot servit amb unes notables dosis d’autoritat interpretativa per dos músics d’una professionalitat gairebé devocional.
