PALAU GRANS VEUS. Jakub Józef Orlinski, contratenor. Il Pomo d’Oro. Dir.: Francesco Corti. Obres de Cavalli, Boretti, Bononcini, Prederi, Händel, Hasse, Conti, Matteis i Orlandini. PALAU DE LA MÚSICA. 16 DE DESEMBRE DE 2019.
“El que més m’agrada quan faig un recital són aquests moments de silenci després d’una peça. Gaudir d’aquest silenci, també per al públic pot tenir molta força i els vull transportar a un altre món. Crear un ambient de «pausa» i poder reflexionar sobre moments essencials”. Al lector d’aquesta crítica segurament el sorprendrà aquest inici amb la reproducció d’uns arguments aliens. Estan recollits de l’entrevista d’autor anònim al contratenor Philippe Jaroussky, que actuarà al mateix Palau el pròxim dia 14 de gener, publicada en un fullet publicitari editat pel mateix Palau.
Des d’un ple acord amb aquest criteri, el situem per posar en evidència que en el recital del dia 16 passat es va produir exactament tot el contrari d’aquest desideràtum tan exemplar que acabem de reproduir. I a més a més amb excés. Hom em disculparà que de moment presti més atenció al gènere crònica que al de la crítica, però és que aquest segon per força va venir condicionat pel primer davant d’uns fets insòlits. Des de la sortida a escena, més pròpia d’una figura del pop –des de Rosalía a qui vulgueu–, amb una demostració d’entusiasme desbordada i sorollosa, a l’escapçament de cadascuna de les darreres notes de cada tema amb aplaudiments enfollits i de gran potencial sonor. I això, hi insistim, en tots els temes que va oferir. El desballestament es va desfermar encara més després de “Che m’ami ti prega” de l’òpera Nerone de Giuseppe Maria Orlandini i Johan Mattheson amb què va acabar el programa del concert, llançament a l’escenari d’un ram de flors inclòs.
Una autèntica performance que probablement farà història als annals de l’escenari del Palau, que de tantes menes n’ha viscut i que seria interessant saber com s’ha congriat i què i qui l’ha congriat. En tot cas, d’espontani i improvisat no en tenia res.
Orlinski és un jove, joveníssim contratenor, com aquell qui diu acabat de sortir de l’ou acadèmic –tot just fa dos anys és graduat per la prestigiosa Juilliard School–, que ha emprès una carrera fulgurant, explosiva, en un recorregut intens d’esdeveniments de gran relleu, en escenaris i amb conjunts acompanyants del més elevat nivell.
Va proposar un programa basat en composicions del Barroc central, esquitxat de compositors de segona fila, gens còmode, ans al contrari, molt exigent, molt allunyat de donar satisfacció a paladars poc sensibles. I això cal agrair-li-ho. I ho va fer amb les espatlles ben cobertes per un conjunt, Il Pomo d’Oro, curt en components però savi en ofici, molt ben conduït per Francesco Corti, una trajectòria d’una gran solvència.
Orlinski és una veu jove, neta, transparent, per entendre’ns més pròxima al sopranisme que no al contralt, fet que l’ajuda a dominar amb comoditat els registres aguts i les ornamentacions, de les quals, en tot cas, no abusa; en aquest sentit, és un artista rigorós, un músic íntegre a l’hora de la feina. I això potser se li hauria reconegut més des de respostes reflexives del públic que no des de l’escandalós i invasiu entusiasme –per força, irreflexiu–, que per altra part ell tampoc no va fer res per apaivagar. No va renunciar a mostrar-se, o a deixar-se atreure, per la condició de personatge, o d’star rutilant, o de fenomen de masses… incipient, però evident també.
Imatge destacada: (c) Toni Bofill.
