BCN CLÀSSICS. Evgeny Kissin, piano. Sonates i variacions de Beethoven. L’AUDITORI. 13 DE FEBRER DE 2020.
Tenia ganes de tornar a escoltar Evgeny Kissin, el pianista que ens va enlluernar fa trenta anys. El record de l’aparició d’un pianista jove amb un virtuosisme espaterrant, abans de l’aparició dels fenòmens de cognom oriental de l’època actual, s’havia anat nodrint d’algunes noves aparicions a vegades com a solista amb orquestra. També la retransmissió d’algun concert en directe em revelava la mateixa qualitat, però amb un procés de maduració evident. Ara, amb un punt de sorpresa, i com a contribució a l’Any Beethoven, ens oferia un recital dedicat al compositor. És evident que el Beethoven enriquit en passar del pianoforte al piano, cultivat per una escola germànica dels Schnabel, Gieseking, Backhaus, Kempf, Fisher i Brendel, entre d’altres, i als quals s’adherien noms com Perahia, Arrau, Fleisher, Gilels i el mateix Paul Lewis, hi possibilitava un altre apropament. Deutsche Grammophon n’ha validat aquesta nova mirada enregistrant la integral de Sonates pel pianista rus. Ha estat com el plantejament d’una ment habituada a altres repertoris que topa amb mirada nova amb el discurs beethovenià i que sap projectar sobre les tecles amb una total impecabilitat. Ens descobreix de nou aquell Beethoven, pianista també virtuós, que enlluernava el públic de la seva època amb el fortepiano. Lluny potser de la ressonància dels pianos moderns que ha permès aprofundir sense límits en la riquesa del missatge de Beethoven, però respectant tots els matisos i riqueses sonores que l’instrument posseeix, en fa unes versions poderoses, amb uns greus quasi predominants i uns aguts més concisos, tal vegada accentuats per la sonoritat peculiar de la sala.
Kissin, nascut el 1971, amb una mare i una germana pianistes, ja als 13 anys tocava el Concert per a piano núm. 1 de Chopin i als 18 va ser convidat per Karajan a tocar amb la Filharmònica de Berlín el Concert per a piano núm. 1 de Txaikovski. Un temps després de l’esdeveniment, acompanyat encara per la seva professora Anna Pavlova Kantor, explicava que, durant els assajos, Karajan li deia: “És el cor que toca. Per què anar de pressa si aleshores no es transmet cap missatge?”. El pianista deia en l’entrevista a «Le Monde de la Musique» de febrer del 1990 que no oblidaria mai el consell, però el director ja l’advertia sobre una tendència natural que li havia detectat.
Veure el pianista menut, amb un rostre i un pentinat que ens apropava a la cèlebre màscara de Beethoven, perdut en la immensitat d’un escenari, més lluny del públic que quan els pianistes toquen amb orquestra, no tenia altre remei per omplir l’espai enorme de L’Auditori que intentar un so quasi orquestral, com va passar amb les Variacions i fuga op. 35. En les tres Sonates que va oferir va estar més concís oferint meravelles de fluïdesa, com en l’“Allegretto” de la Sonata núm. 17, op. 31 o una visió més dura que còsmica en l’“Allegro” inicial de la Sonata núm. 21, op. 53. On va estar immens va ser en les propines. Alliberat dels imaginaris constrenyiments de les Sonates, amb el pes, en els oients, de la memòria de les interpretacions més canòniques, va volar duent el públic on va voler. M’imaginava el mateix Beethoven als salons vienesos deixant tothom bocabadat. Fins a quatre propines, va donar: la primera de les Bagatel·les de l’opus 33, després les Variacions sobre un tema original, op. 76 –en algun moment ens va recordar, a part de la Marxa sobre les ruïnes d’Atenes, La Poule de Rameau–, una altra Bagatel·la, la número 5, i va acabar amb les Variacions escoceses, WoO 83 d’aire popular. El públic, dempeus, li va dedicar una de les més grans ovacions que recordo.
Imatge destacada: (c) Johann Sebastian Haenel-Deutsche Grammophon
