FEMAP. Choeur de Chambre de Namur. Peter Phillips, direcció. Obres de H. Isaac i J. Desprez. LA SEU D’URGELL. 8 DE JULIOL DE 2017. / Orquestra Barroca Catalana. Tiam Goudarzi, flauta solista. Farran Sylvan James, concertino director. Obres de N. Fiorenza, M. Locke, H. Purcell i A. Vivaldi. PUIGCERDÀ. 9 DE JULIOL DE 2017.
Per Francesc Xavier Alern
El darrer cap de setmana vam assistir a dos concerts ben diferents dins d’aquella bogeria genial anomenada Festival de Música Antiga dels Pirineus (FeMAP). El cicle arriba enguany a la setena edició gràcies a la tenacitat del seu director, l’incansable Josep Maria Dutrèn, que organitza la impressionant xifra de 49 concerts a 34 localitats diferents. Referma d’aquesta manera el seu compromís amb el territori i esdevé, un cop més, un dels festivals de música antiga més grans d’Europa.
Un dels plats forts del FeMAP d’aquest estiu –i en té uns quants– és sens dubte la participació del director de cor i musicòleg Peter Phillips. El britànic va guiar el Choeur de Chambre de Namur (Valònia) en dos concerts amb un programa musical íntegrament dedicat a Josquin Desprez (ca. 1450/55-1521) i Heinrich Isaac (ca. 1450-1517). El programa, titulat Salve Regina, es va poder sentir divendres al monestir de Santa Maria de Ripoll i dissabte a la catedral de la Seu d’Urgell, on va acudir qui signa. Un concert de música mariana que ens va transportar a l’època d’or de la polifonia acompanyats per dos dels seus més grans artífexs.
Desprez i Isaac pertanyen a la tercera generació de compositors de l’escola francoflamenca. Ambdós van fer una part important de la seva carrera a Itàlia; van compartir molts trets estilístics i foren dos dels màxims representants de l’Alt Renaixement musical. En les seves composicions s’imbriquen la polifonia imitativa i l’ideal humanista d’expressar la semàntica del text amb recursos purament musicals. El teixit contrapuntístic assoleix en les seves obres una claredat, un equilibri i una llum mai vistes abans i, sobretot pel que fa a Josquin, el seu estil esdevindrà un model per a molts músics posteriors.
Salve Regina comprèn algunes de les composicions més reeixides d’aquests dos autors dins el gènere del motet, com ara els emotius Stabat Mater a cinc veus i Praeter Rerum de Josquin, o els lluminosos Optime divino i Angeli, archangeli d’Isaac, tots aquests a sis veus. Hi vam poder sentir un cor de cantants professionals, amb molt bones veus dirigides en el més pur estil del fundador dels mítics The Tallis Scholars. La bona afinació, el treball acurat de la puntuació musical o la cerca d’un so clar i diàfan, més proper al diví que a l’humà, són alguns dels elements que caracteritzen l’estil de Phillips i que ha sabut transmetre a les diferents agrupacions amb què ha treballat. De tot això vam tenir una bona mostra dissabte a la Seu d’Urgell.
Vull destacar l’emocionant i profunda interpretació, precisament, del motet Praeter Rerum de Josquin, situat en la part central del concert, i que de forma llunyana em recorda la gravetat de la Missa d’Hercules del mateix autor. Una de les més conegudes composicions sobre text alemany d’Isaac, Innsbruck, ich muss dich lassen, va servir de bis per a un concert que va tenir una bona presència de públic.
Si hagués de trobar alguna màcula a una vetllada musical de tanta qualitat artística, potser hauria d’assenyalar la poca pertinència de l’espai escollit per realitzar-la. La catedral de la Seu d’Urgell és un edifici romànic d’una bellesa indiscutible, però que té molt mala acústica, amb una reverberació de diversos segons. En aquest espai, la polifonia i el text esdevenen inintel·ligibles, i les veus, boiroses. Això fa evident que els objectius dels constructors del segle XII eren diferents dels del XVI, amb el permís de Joan Brudieu. Penso que segurament la veïna església de Sant Miquel hauria estat un marc més apropiat des del punt de vista acústic, tot i que potser no tant des del punt de vista de l’aforament.
L’endemà teníem una cita a Puigcerdà, on l’Orquestra Barroca Catalana dirigida per Farran Silvan James (concertino i direcció) i el flautista de bec Tiam Goudarzi interpretaven un programa molt eclèctic anomenat Virtuosisme i sentiments. Dic eclèctic perquè incloïa autors de diferents fases del Barroc i, al costat de compositors sovintejats com Antonio Vivaldi (1678-1741) o Henry Purcell (1659-1695), n’hi havia d’altres no tan programats, com el napolità Nicola Fiorenza (1700-1764) i l’anglès Matthew Locke (1621-1677).
L’Orquestra Barroca Catalana està integrada per molts intèrprets habituals de l’escena de la música antiga del nostre país. A la secció de corda participaven, al costat de la violinista Farran Silvan James, Santi Aubert, Ricart Renart, Cecilia Clares i José Manuel Villareal (violins), Natan Paruzel (viola), Guillermo Turina (violoncel), Roger Azcona (contrabaix) i Eva del Campo (clavicèmbal). Una orquestra de cambra jove, de talent i amb garanties.
La vetllada es va obrir amb el Concert per a flauta de bec en Sol menor de Nicola Fiorenza, un compositor que va fer la seva carrera al Conservatori de Nàpols i del qual es conserva bàsicament música instrumental. La música de Fiorenza recorda una mica la de Corelli, però amb elements de l’estil galant. En aquesta obra vam prendre el pols a les maneres interpretatives del solista convidat, Tiam Goudarzi, que és professor de flauta de bec a l’ESMUC. Hi vam veure un bon flautista, àgil en els ornaments, potser una mica precipitat i sorollós de vegades, però en general força solvent.
Després del concert de Fiorenza vam poder sentir una selecció d’episodis instrumentals de The fairy queen de Henry Purcell vigorosament treballats per la directora, Farran Silvan James. El caràcter contrastant dels preludis i danses escollides reflectia bé el propòsit del programa: provocar diferents emocions entre el públic d’acord amb l’estètica barroca dels afectes. El mateix es va provar de fer amb la música incidental per a The tempest escrita per Matthew Locke, en un arranjament operístic de Thomas Shadwell de l’obra de W. Shakespeare. La música de Locke és d’una qualitat diferent de la de Purcell i, tot i que té moments interessants, en general no sembla que funcioni gaire sense la representació escènica.
Les altres dues obres que es van interpretar foren els Concerts per a flauta de bec RV 443 i RV 441 d’Antonio Vivaldi, en Do major i Do menor, respectivament, obres canòniques del repertori de la música barroca. En les quals trobem les característiques de l’estil de concert venecià de la primera meitat del segle XVIII en què va excel·lir Il Prete Rosso: música de gran impuls amb una pulsació mecànica, cadències pel cercle de quintes, seqüències melòdiques, explotació de la idiomàtica instrumental, joc de dinàmiques contrastants, moviments lents de gran volada melòdica, etc. Lògicament va ser en aquestes dues obres que Tiam Goudarzi va exposar el seu saber fer com a solista, tot mostrant un gran virtuosisme en els passatges ràpids i enginy en l’ornamentació. Tot això, potser, amb massa ímpetu i en detriment de l’emoció, cosa que es va fer patent, al meu parer, en el “Largo” del Concert en Do major, RV 443, molt conegut del gran públic, en el qual vam trobar a faltar el misteri que acostuma a evocar aquesta música.
En resum, dos bons concerts a càrrec de dues bones formacions que representen només l’inici d’una apassionant temporada de la setena edició del FeMAP.
