TEMPORADA ORQUESTRA SIMFÒNICA CAMERA MUSICAE. Dir.: Antoni Ros Marbà. Obres de Wagner i Brahms. PALAU DE LA MÚSICA. 11 DE MARÇ DE 2018.
Per Jaume Comellas
Antoni Ros Marbà és una de les persones més plenament vocacionals de la música que he conegut. I al concepte vocacional se li podria afegir el de devocional, amorós, amant, etcètera. I això, a més, en una visió del fet música obert i inquiet a la seva diversitat de manifestacions, mentre aquestes es moguin fidels a un altre concepte cabdal, el de l’autenticitat; o sigui de la Música, en majúscula, o sigui en el seu sentit més noble. L’Orquestra Simfònica Camera Musicae ha comptat amb la fortuna que hagi acceptat fer-la participar del seu vuitantè aniversari, seixanta anys dels quals plenament vinculat a aquest art.
I ho ha fet amb un concert en el qual es podia sentir molt còmode: Wagner amb la Suite d’Els mestres cantaires de Nuremberg i Brahms amb la Simfonia número 1. Simfonisme romàntic pesant, música molt representativa de dos compositors que en llurs parcel·les estrictament simfòniques no es mostren gaire distants. És, definitivament, música de maduresa, de plenitud dels dos músics, i alhora de notable exigència per als intèrprets; i, ni cal dir-ho, de gran atractiu per al públic.
Ros Marbà va saber transmetre als joves membres de la Simfònica Camera Musicae, la joie de vivre que tan bé defineix el seu capteniment, d’acord amb el que hem expressat al principi; aquesta joie que ell converteix en immediatament encomanadissa. Van ser versions sota un concepte de maduresa, de solvència i de rigor al marge d’afanys exhibicionistes. Es podria parlar de versions clàssiques –deixant de banda l’encasellament formal del repertori, en el sentit d’ortodoxes i de madures, de solvents, de classe; no de convencionals.
Aquests atributs van permetre que la formació pogués esprémer el seu potencial, dia rere dia més consolidat, i posar a prova uns recursos que si bé les característiques de les obres, especialment, és clar, Wagner, donaven primacia a un vent molt afortunat, a la fi es va imposar la imatge d’un conjunt compacte i d’un convincent grau d’excel·lència i que només necessita intel·ligent continuïtat perquè aconsegueixi ocupar un lloc definit al nostre patrimoni musical; mèrit especialment remarcable en una formació no institucional.
