VIVA LA MAMMA! Le convenienze ed inconvenienze teatrali de Gaetano Donizetti. Laurent Naouri. Patrizia Ciofi. Charles Rice. Clara Meloni. Enea Scala. Pietro Di Bianco. Enric Martínez-Castigniani. Katherine Aitken. Piotr Micinski. Dominique Beneforti. Orquestra i Cor de l’Opéra de Lió. Dir. musical: Lorenzo Viotti. Dir. escènica: Laurent Pelly. Coproducció amb el Gran Teatre del Liceu* i el Gran Teatre de Ginebra. OPÉRA DE LIÓ. 22 DE JUNY DE 2017.
Per Aleix Palau
Un empresari (Piotr Micinski), un poeta (Enric Martínez-Castignani), el director del teatre (Dominique Beneforti), la prima donna (Patrizia Ciofi), el marit (Charles Rice), la “seconda” dona (Clara Meloni), la seva mare (Laurent Naouri), el tenor (Enea Scala), el contratenor (Katherine Aitken) i el director d’orquestra (Pietro Di Bianco). Tot plegat una combinació explosiva de personatges que fan de l’òpera Viva la mamma! de Gaetano Donizetti una electritzant sàtira del món líric.
Com Florian Leopold Gassman va fer a L’opera seria o Wolfang Amadeus Mozart a Der Schauspieldirektor, Donizetti centra la trama en una companyia lírica amb grans enemistats i lluites d’egos que encara s’incrementaran més amb la intervenció de la mare de la segona soprano, rol que interpreta un baríton.
L’Opéra de Lió, en la seva aposta constant per títols belcantistes poc coneguts, ha encarregat la posada en escena d’aquest títol a Laurent Pelly. El reputat director ha ambientat l’acció en un vell teatre tancat i reconvertit en aparcament que al segon acte recuperarà la seva esplendor. El francès ha volgut fer aquí una crítica a molts espais culturals tancats i reconvertits en espais de finalitat més decadent (precisament a Barcelona en tenim uns quants). El cas és que la idea funciona i fa que tot allò que passa a l’escenari sembli espontani. El tractament dels actors és impecable i afavoreix molt una trama que no té gaire contingut i que, precisament, requereix captar l’atenció del públic ateses les altes dosis de text parlat que hi ha.
Lorenzo Viotti va dirigir l’orquestra i cor de l’Opéra de Lió. Es tracta d’una jove promesa que si bé ja té prou recorregut com per poder treure-li l’apel·latiu de “promesa”, encara mostra certa verdor en alguns aspectes. És el cas, per exemple, de la conjunció orquestra-cantants als passatges concertats o la manca de precisió en aquelles àries ràpides i ornamentades heretades de la tradició rossiniana. En qualsevol cas, la qualitat dels cossos estables ja ve de base i van fer una intervenció més que brillant.
Igualment interessant va ser el repartiment vocal, que de totes totes requeria una constant implicació escènica. Cal destacar el paper de Laurent Naouri com a mamma Agata, sublim dominador del teatre i epicentre indiscutible de la nit. El baríton francès va fer riure sense moderació el coliseu del Saona amb una interpretació original i espontània que venia regada, és clar, per unes impecables aptituds vocals. De la mateixa manera, una veterana al món de les rareses belcantistes com és Patrizia Ciofi va ser una prima donna immillorable que ens va regalar moments excepcionals, tant vocals com dramàtics. Destacadíssim el debut lionès d’Enric Martínez-Castignani. El baríton català es troba en un moment dolç i així ho va demostrar fent del paper del poeta un dels més representatius de la vetllada.
Enea Scala és un tenor de qualitat inqüestionable, llàstima que la brevetat del rol no ens permetés gaudir gaire de la seva veu. La Luigia de la soprano Clara Meloni va ser refinada, així com el contratenor Pippetto, que interpretava Katherine Aitken. Biscroma va ser un inspirat Pietro Di Bianco, baix-baríton paduà que apunta maneres. Igual que el baríton anglofrancès Charles Rice, de notable veu. Van arrodonir el repartiment un divertit Piotr Micinski com a empresari i Dominique Beneforti, que va interpretar el paper de director del teatre.
* Tot i que l’Opéra de Lió ha inclòs en programes i cartells la coproducció del títol amb Ginebra i amb el Liceu, el teatre català encara no ha determinat si col·laborarà o no en la producció del títol.
