EL MONEGAL. Elena Copons, soprano. David Alegret, tenor. Viviana Salisi, piano. Obres de F. Schubert, R. Schumann, E. Toldrà, W. A. Mozart i F. Léhar. HOTEL EL MONEGAL, SANT LLORENÇ DE MORUNYS. 1 DE DESEMBRE DE 2018.
El Monegal, aquest cau selectiu de projecció de música selectiva, s’està convertint en un petit fenomen, molt a part, amb molta personalitat pròpia, del panorama musical català. El marc, autènticament de saló, amb els seus amb prou feines cent espectadors d’aforament, li atorga una capacitat vivencial, un àmbit més que de comunicació, de comunió artista-espectador excepcional.
Un clima ideal per a un recital de lied, en aquest cas de format poc corrent en ser protagonitzat per dos intèrprets: la soprano terrassenca Elena Copons i el tenor barceloní David Alegret. En ells conflueixen lligams tan estimables com joventut, instruments privilegiats, vocació pel liederisme i finalment condició de músics, encara que això pugui sonar a obvietat; aquesta condició, si sempre resulta fonamental en tota manifestació musical, encara és molt més el cas en aquest gènere. Aquí la digressió músic/cantant obre un camp dialèctic molt interessant, segurament d’impossibles conclusions definitives.
De manera ben organitzada es van repartir els autors programats. Sis lieder esparsos de Schubert la soprano, sis del cicle Winterreise el tenor, el lied In der Nacht, a duo, cinc cançons de Toldrà i una ària cadascun de Mozart i un ensucrat duet final –La vídua alegre– per rematar la festa de manera saborosa.
Elena Copons va cantar de manera especialment sensible els tres lieds finals del seu repertori –An den Mond, Nacht un Träume i Die Sterne, tot dotant-los d’una finor i elegància inefables; mentre que David Alegret defensà amb suficiència agraïble el seu bateig amb el cicle esmentat de Schubert, encara en fase de construcció. Toldrà és un músic molt delicat, més del que aparenta, i els dos cantants ho saben i en van oferir versions rigoroses i fidels al seu esperit profund; que el té malgrat el seu alè popular de fons; però potser va sobrar excés expressiu en La cançó de grumet que va posar fi a la part d’Alegret. Les àries de Mozart van ser traduïdes amb autèntica brillantor.
Viviana Salisi va ser una acompanyant eficaç, amb aquest plus intangible per damunt de la funció estricta d’acompanyar, i a més va oferir unes explicacions introductòries sintètiques molt eficaces.
Un petit a part innocent i ingenu; ¿als conservatoris es suggereix als estudiants que escoltin les versions de les cançons de Toldrà de Victoria de los Ángeles i d’Emili Vendrell? Sí, també d’Emili Vendrell…
Imatge destacada: Helena Copons. © Berta Tiana (foto d’arxiu)
