CONCERT KUNDE I RODRÍGUEZ. Gregory Kunde, tenor. Juan Jesús Rodríguez, baríton. Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu. Manuel Coves, director. Obres de Verdi, Leoncavallo, Puccini i Giordani. LICEU. 12 DE FEBRER DE 2017.
Per Mercedes Conde Pons
El concert que el diumenge passat es va poder viure al Gran Teatre del Liceu semblava un d’aquells dedicats només als fervents admiradors de Gregory Kunde, un cantant que ha fet mèrits més que suficients al Liceu i a Peralada –per no esmentar la resta de places de l’Estat espanyol– per merèixer ser el protagonista de la vetllada. Tot i això, el dit concert, que coincidia amb la diada de Santa Eulàlia, copatrona de Barcelona, va tenir lloc en un Gran Teatre del Liceu envoltat per la gresca pròpia de la festa ciutadana, que oferia molt més que el mer lluïment del tenor nord-americà.
Gregory Kunde actuava al Liceu acompanyat en igualtat de participació pel baríton andalús Juan Jesús Rodríguez (natural de Cartaya, Huelva). I si bé és cert que la crida d’aquest concert era principalment l’actuació del tenor, és de justícia reconèixer que el renom internacional de Juan Jesús Rodríguez hauria justificat que aquest fos considerat en igualtat de condicions en la presentació. Però les lleis del màrqueting no entenen d’equitat quan es tracta de vendre entrades. On volem arribar és al fet curiós que Juan Jesús Rodríguez no hagi cantat al Liceu més enllà dels concerts del bicentenari Verdi, l’octubre de 2013, i calgui remuntar-se a la temporada 1999-2000 per trobar la seva presentació en una òpera escenificada, la Turandot de la inauguració del nou Liceu, amb un paper naturalment menor.
Des d’aquella data llunyana, el baríton espanyol ha cantat arreu del món els principals rols de baríton verdià: des del Metropolitan de Nova York al Campoamor d’Oviedo. El cantant és avui dia un dels millors ambaixadors d’aquest repertori gràcies a unes condicions vocals molt concretes, que inclouen l’amplitud i homogeneïtat de registre i una capacitat de projecció envejable, dos factors imprescindibles per abordar el repertori verdià en condicions. Sembla, però, que el Liceu ha viscut d’esquena a la seva progressió, tot negant al públic la possibilitat de gaudir del talent d’un dels millors cantants espanyols del moment. La resposta del públic al desplegament de mitjans i el lliurament absolut que manifestà Juan Jesús Rodríguez va ser crida suficient per premiar el talent del cantant, però també per reivindicar, de manera peremptòria, la seva presència a l’escenari de La Rambla.
El programa del concert va ser un crescendo d’entrega i emotivitat, que va permetre també captar l’enorme química vocal que existeix entre tos dos cantants, dues autèntiques voci verdiane, a banda d’una evident simpatia mútua que va calar a fons en l’audiència. La primera part, completament dedicada a Verdi, va tenir moments d’altíssim voltatge musical, com l’ària de Luisa Miller, “Oh fede negar potessi… Quando le sere al placido”, magistralment dita per Gregory Kunde, o l’emocionant “Eri tu” d’Un ballo in maschera, amb què Rodríguez va començar a llorejar-se. El concert havia començat amb el duo “Sogno, o son desto” de l’òpera I vespri siciliani, un llarg diàleg que donava espai a l’escalfament vocal però que finalitzava amb un primera demostració de bravura de tots dos intèrprets. Gregory Kunde va interpretar també “Celeste Aida” de l’òpera homònima de Verdi, en què es va fer palès un punt de fatiga vocal en la veu del tenor nord-americà, que gràcies a la seva intel·ligència i experiència va transformar de necessitat en virtut. El tenor acusà un registre mitjà-greu no sempre prou ressonant, en contraposició amb l’admirable registre agut, rutilant com poquíssims tenors spinto i dramàtics poden lluir, encara menys en edat avançada. Kunde sap aprofitar en aquests moments els seus encara generosos recursos per transformar les deficiències en impulsos expressius. Així cal interpretar-ho a redós de l’entusiasme desplegat per l’audiència, sobretot a la segona part, en què Gregory Kunde va interpretar una inoblidable versió de “Recitar!… Vesti la giubba” de Pagliacci de Leoncavallo, així com un tast del seu avui dia inigualable Otello verdià, amb un “Dio! Mi potevi scagliar” magistral.
En contraposició a l’escena operística, en el format de concert la rivalitat entre cantants no existeix, i més encara si entre ells preval l’estima personal. L’entusiasme del públic, però, mantingué l’aplaudímetre en una constant lluita per la superació de la cota anterior i va fer difícil definir quin dels dos cantants rebé més mostres d’entusiasme al llarg del concert. Malgrat això, és de justícia reivindicar els nombrosos i justificats “bravos” que recollí Juan Jesús Rodríguez per la seva interpretació de les dues àries de la mort de Rodrigo del Don Carlo verdià, així com també l’esplèndid pròleg de Pagliacci, un dels moments àlgids del concert, junt amb “Nemico della patria” de l’Andrea Chénier de Giordano, tot i els desajustos de temps de l’orquestra en aquest últim cas.
A propòsit de les intervencions orquestrals, l’Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu, aquest cop dirigida pel jove director espanyol Manuel Coves, féu gala d’ofici, en una entrega i lluïment creixents, segurament motivats per l’entrega i implicació musical dels cantants. Coves dirigí amb solidesa, tret d’alguns moments crucials, en què faltà més atenció a les modulacions i inflexions instantànies dels cantants i un control més atent del volum orquestral.
El concert arribà a les cotes més altes de dramatisme amb la interpretació del duo del fazzoletto de l’Otello de Verdi, “Era la notte… Si, pel ciel”, que clogué un concert vibrant. Ja en el temps de descompte, i malgrat el dret a estar exhausts després d’un llarg i potent programa, els cantants van oferir tres bisos. Primer Juan Jesús Rodríguez va interpretar de forma esplèndida “Cortiggiani, vil razza”, de Rigoletto de Verdi. Però la plena bogeria arribà, és clar, amb la interpretació del “Nessun dorma” de la Turandot de Puccini per part de Gregory Kunde. Molt més enllà de la popularització d’aquesta ària, la interpretació de Kunde tingué quelcom de màgic, aquesta és la capacitat de transmetre del cantant, i féu aixecar el públic de la cadira. I tot i que no calia, encara van cantar junts un cop més, això sí, repetint el final del guerrer duo de l’Otello verdià amb què havia finalitzat el programa oficial del concert.
