Volodin ‘in crescendo’

PALAU PIANO. Alexei Volodin, piano. Obres de Schubert, Chopin i Schumann. PALAU DE LA MÚSICA. 15 DE FEBRER DE 2017.

Per Lluís Trullén

No és casualitat que Alexei Volodin sigui un pianista aclamat i reclamat als escenaris de més gran prestigi mundial. Un pianista integrant d’aquesta generació brillantíssima que de manera exponencial sembla nodrir-nos d’intèrprets d’unes qualitats tècniques excepcionals. Però en Volodin hi ha quelcom més. El pianista rus tornava a Barcelona presentant un repertori a bastament conegut pel gran públic: els Impromptus op. 142 de Schubert, la Balada núm. 4 de Chopin i els Estudis simfònics de Schumann. Un programa d’un atractiu indiscutible però d’un risc tècnic elevat i que ve acompanyat per una màxima exigència en l’expressivitat.

Aportar quelcom de nou, atorgar un segell distintiu davant les desenes de referències que en el decurs dels anys han sorgit d’aquestes obres, resulta complex. Però Volodin ha sabut congeniar el seu estil interpretatiu amb unes obres tan cèlebres de la literatura pianística romàntica.

El seu Schubert va tendir a ser brillant i ràpid, amb una paleta sonora que abraçava un amplíssim ventall de colors. Va mostrar-se poc introspectiu en el tercer Impromptu o en el passatge central del segon, però la seva manera d’afrontar el primer i el quart de la sèrie, per la seva fortalesa, riquesa tímbrica i precisió mil·limètrica en els atacs va resultar d’una qualitat indiscutible. Només una certa propensió a una sonoritat a moments desmesurada podria considerar-se l’únic “però” per a aquells que tenen com a referents les interpretacions de Brendel, Zimerman o Lewis.

Volodin havia mostrat tot el seu joc: tècnica infal·lible, diversitat de colors, aprofundiment musical en el contingut de les obres, atacs rotunds, articulat precís, legato d’un refinament exquisit… I ara era el torn de la Balada núm. 4 de Chopin, una de les obres més prodigioses del catàleg del músic polonès i que reuneix el més essencial del seu llenguatge, de la seva inspiració i de la tècnica elevada a la màxima expressió. I Volodin ens en va obsequiar una versió màgica, encisadora, apassionant i vehement. La bellesa del tema melòdic inicial recreava una subtil atmosfera íntima i melangiosa; l’apassionament de la part central apareixia amb una lectura consistent i brillant, i el complexíssim final –en el qual va elevar el tempo a una exigència màxima– emergia amb tot el seu potencial expressiu. Una obra ideal per a l’estil interpretatiu de Volodin.

Els Estudis simfònics apareguts en un dels moments àlgids en la composició d’obres pianístiques de Schumann (en el decurs de molt pocs anys, de 1832 a 1837, va llegar-nos entre d’altres la Toccata, Carnaval, Kreisleriana o la Fantasia) són una veritable prova de foc tècnic i musical per a tots els intèrprets. Volodin va treure el millor del seu talent, tota la seva maquinària tècnica i musical va posar-se en funcionament i com un rellotge de màxima precisió, cada nota, cada acord, cada passatge –per molt exigent que resultés– apareixia en la seva justa proporció. Si a l’inici de la Fantasia Schumann escriu que cal tocar l’obra “de manera apassionada i fantàstica”, Volodin va semblar copsar aquesta manera de tocar oberta i majestuosa per interpretar els Estudis. Era com si en la dualitat schumanniana Florestan-Eusebius el primer es sobreposés sobre el segon, com si aquell “simfonisme” de la primera etapa pianística de Brahms volgués també aparèixer en aquesta lectura plena de força i majestuositat. Però Volodin també va estar meravellós en els moments més càlids, amb un ús exquisit de les dinàmiques, apianant de manera subtil i creant tota la poètica inherent al piano de Schumann. Una gran interpretació que culminava un recital que va anar in crescendo i que es va cloure amb quatre obres fora de programa, entre les quals dues delicadeses com “Chopin”, pertanyent al Carnaval de Schumann, i el tercer dels Impromptus de l’opus 90, un retorn al primer autor interpretat en el recital.