FESTIVAL DE TORROELLA DE MONTGRÍ. ANNE SOPHIE VON OTTER, mezzosoprano. Bengt Forsberg, piano. Svante Henryson, violoncel. Obres de Lindblad, Grieg, Liszt, Wagner, Canteloube, Gershwin, Riedel, Méndez, Paul McCartney i Evans. VIKTORIA MULLOVA, violí. Obres de Bach. ESGLÉSIA DE SANT GENÍS (TORROELLA DE MONTGRÍ). 27 i 28 DE JULIOL DE 2012, RESPECTIVAMENT.
Per Lluís Trullén
Dues figures de prestigi reconegut com la mezzosoprano sueca Anne Sophie von Otter i la violinista Viktoria Mullova van centrar el cap de setmana musical del Festival de Músiques de Torroella de Montgrí. Dues artistes que en cadascun dels seus rols han esdevingut veritables referents i que posseeixen una qualitat musical i interpretativa avalada amb reconeixements internacionals i actuacions i enregistraments de referència. La mezzo sueca presentava un programa que de tan eclèctic va resultar desconcertant.
Una primera part sublim amb unes interpretacions delicioses, elegants, de gran profunditat, va quedar trivialitzada amb interpretacions molt fora d’estil de hits pertanyents a Gershwin, Riedel, McCarteny, del grup Abba o de bandes sonores com la cèlebre Calling you de Bob Telson de la pel·lícula Bagdad Cafè, que a més s’anaven succeint sense cap tipus de lligam entre si. Otter, exquisidament acompanyada al piano per Bengt Forsberg, va cantar admirablement cançons de Grieg i del compositor suec Lindblad (1801-1878). Vàrem gaudir de l’Otter refinada, d’un centre vocal que s’exposava amb una gran bellesa, cantant amb aquella naturalitat i expressivitat en tantes i tantes ocasions aclamades. L’aprofundiment amb els quals va cantar tres dels Wesendonck lieder –entre ells “Im Treibhaus” i “Träume”–, la serenitat, la riquesa de textures, ens permetien gaudir d’aquella intensitat musical tan propera al Tristany (i que de fet va ser precedida per la bellíssima transcripció per a piano sol de Liszt de la Mort d’amor d’Isolda elegantment interpretada per Forsberg), transmesa per una Otter excepcional. Ja a la segona part i ja amb la presència del violoncel·lista Svante Henryson, unes delicioses cançons de Canteloube van precedir els temes no anunciats en el programa i que interpretativament molt fora d’estil van trencar la màgia i atmosfera màgica aconseguida amb Grieg i Wagner. Una llàstima. Com a final “L’amour est un oiseau rebelle” de l’òpera Carmen de Georges Bizet i la cançó Scarlet Tide d’Elvis Costello i T‐Bone Burnett del film Cold Mountain. Llàstima, doncs, que la segona part no hagués seguit el curs musical natural de la primera.
Un dia després la violinista russa Viktoria Mullova tornava a Torroella de Montgrí per interpretar obres per a violí sol de Bach. Un monòleg intens i profund, sense concessions dinàmiques i absolutament fidels a les versions històriques ens van presentar una Mullova plenament disposada a transmetre l’essència de la música de la Sonata núm. 1, i de les Partites núm. 3 i núm. 2 coronada amb la monumental Chaconne. Mullova va tocar amb subtilesa, plantejant un discurs sense fissures en què els passatges polifònics produïen uns efectes multicolors i que la serenitat dels adagios o les sarabandes afloraven amb una refinada sensibilitat.
Com en els enregistraments dedicats a les partites i sonates o les sonates per a violí i clave al costat d’Ottavio Dantone, Mullova va utilitzar el seu Guadagnini en detriment de l’Stradivarius Jules Folk, i aquest càlcul de la sonoritat anava de bracet amb el preciosisme interpretatiu exposat en el decurs de tot el recital. La perfecta simbiosi entre reflexió i serenitat, de tècnica i musicalitat, tenien com a contrapartida un rebuig de l’excés de dinamismes, de qualsevol concessió efectista, i el cert és que la puresa del seu missatge ens va permetre gaudir d’un Bach intensament introspectiu.
