PALAU ÒPERA. King Arthur i The fairy queen de Henry Purcell. Vox Luminis. Lionel Meunier, direcció. PALAU DE LA MÚSICA. 14 i 16 DE MARÇ DE 2022.
La formació belga Vox Luminis ha presentat aquesta setmana al Palau de la Música dues produccions fantàstiques del compositor anglès Henry Purcell, King Arthur i The fairy queen, un fet que és d’agrair, ja que són dos títols relativament poc programats a casa nostra.
Les dues semiòperes (originalment la música es combinava amb el text parlat a càrrec d’actors) es van proposar de manera semiescenificada i amb la participació dels actors Pere Arquillué i Sílvia Bel per recitar els textos escrits per Isaline Claeys i Simon Robson que situen l’espectador en l’àmbit de l’acció.
En ambdós concerts la qualitat musical i coral de la formació belga va ser extraordinària, amb una orquestra de músics virtuosos i un cor superb de setze veus amalgamades i amb una dicció claríssima que treballen amb resultats esplèndids fins al més petit detall capitanejats pel seu director, Lionel Meunier, de sensibilitat extrema que, a la vegada, alternava la flauta i la seva veu al cor.
En el cas de King Arthur, amb llibret de John Dryden, Purcell escriu una partitura bellíssima en què Vox Luminis va aconseguir mantenir la tensió teatral al llarg dels cinc actes, gràcies també a la participació de Pere Arquillué en la part parlada. Semiescenificada, amb moviments dels cantants per l’escenari, els solos no van tenir en general el mateix efecte qualitatiu, fet curiós, ja que eren els mateixos cantants del cor.
Entre els més destacats va sobresortir el tenor Jacob Lawrence com a pastor a “How blest are shepherds”; també la soprano Sophie Junker als seus solos com a Cupido, de veu flexible i potent, tot i que en el duo “Sound a parley, ye fair” amb el baix Sebastian Myrus, el va eclipsar completament; el baix Marcus Farnsworth al solo d’Aeolus “Ye blust’ring bethren”, de registre ampli, seguit d’una simfonia amb una trompeta natural de so magnífic; i la Venus de la soprano Zsuzsi Tóth a “Fairiest isle”, en un moment d’una intimitat bellíssima ja gairebé al final de l’obra.
Dos dies després va ser el torn de The fairy queen, basada en la comèdia Somni d’una nit d’estiu de William Shakespeare. En aquest cas, amb més públic que en el concert anterior, es va apostar per la unió de dramatúrgia, vídeos, ombres xineses i la participació de Sílvia Bel com a narradora manipulant un teatret d’ombres, que donava força més vitalitat a l’escena. Però de nou la música i el cor van ser els autèntics protagonistes fent gala dels seus dots interpretatius. Per la seva banda, el recitar de Sílvia Bel va començar tan impostat que no acabava de quallar i menys en una obra tan onírica. A la segona part va trobar un to més narratiu que va fer-li guanyar presència.
Una altra vegada les veus solistes van ser molt desiguals. El tenor Jacob Lawrence va destacar tant a “May the god of wit inspire” com al seu rol de Phoebus, amb aguts ben afinats i gran sentiment, així com Hugo Hymas com a Tardor; el contratenor Alexander Chance, amb legatos ben treballats; el baix Marcus Farnsworth a un “Hush, no more, be silent all” xiuxiuejat de temps lent en què s’afegeix el cor en un cant meravellós i espiritual fascinant; i Zsuzsi Tóth a la famosa ària “Oh let me wheep”, que amb la seva veu blanca i uns legatos delicats va crear un moment de màgia extremament emotiu.
Amb tot, indiscutiblement, tant a King Arthur com a The fairy queen, els grans triomfadors van ser Vox Luminis, amb un cor excepcional.
Imatge destacada: (c) Toni Bofill.
