FESTIVAL DE BAYREUTH. Die Meistersinger von Nürnberg de Richard Wagner. Michael Volle. Günther Groissböck. Johannes Martin Kränzel. Klaus Florian Vogt. Daniel Behle. Emily Magee. Wiebke Lehmkuhl. Tansel Akzeybek. Armin Kolarczyk. Daniel Schmutzhard. Paul Kaufmann. Christopher Kaplan. Stefan Heibach. Raimund Nolte. Andreas Hörl. Timo Riihonen. Tobias Kehrer. Orquestra i Cor del Festival de Bayreuth (Eberhard Friedrich, director del Cor). Dir. musical: Philippe Jordan. Dir. escènic: Barrie Kosky. Dramatúrgia: Ulrich Lenz. Escenografia i vestuari: Rebecca Ringst i Klaus Bruns. FESTPIELSHAUS DE BAYREUTH. 11 D’AGOST DE 2018.
Que l’òpera Els mestres cantaires de Nuremberg és una òpera còmica no tothom ho sap, i, pitjor encara, no tots els directors escènics semblen saber-ho. Barrie Kosky sí que ho sap, tal com demostra en aquesta esplèndida producció estrenada l’any passat. Però també sap que aquesta és l’òpera més nacionalista de Richard Wagner, aquella en què el compositor va fer el seu particular manifest i exaltació de les virtuts de la cultura i llengua alemanyes. Una manifestació que es va mal interpretar i va ser utilitzada de forma capciosa pel nazisme poques dècades després. El repte en l’encàrrec, doncs, no era menor. Sobretot perquè Kosky (Melbourne, Austràlia, 1967) és el primer no alemany a dirigir Els mestres cantaires de Nuremberg al turó verd. I a més, Kosky és d’origen jueu.
D’ell s’esperava, doncs, una producció que unís la comicitat requerida pel caràcter còmic de l’òpera, però també una reflexió crítica des del punt de vista actual sobre l’ús abusiu que el nazisme va fer d’aquesta òpera com a eina de propaganda, inspirat, d’altra banda, pel propi nacionalisme i l’antijudaisme manifestat pel mateix Richard Wagner als seus escrits.
La proposta de Kosky té l’equilibri perfecte entre aquests dos pols d’interès i ho fa sense efectuar un judici parcial sobre el passat, sinó deixant en mans de l’espectador el discerniment i la reflexió sobre els fets passats.
Kosky situa els protagonistes inicialment a Wahnfried, la casa de Richard Wagner a Bayreuth –en una reproducció prou fidedigna del que avui es pot visitar a la Casa Museu–, en una situació quotidiana que propicia la hilaritat. Aquesta és una bona solució narrativa per a l’extensa obertura i serveix de pròleg contextualitzador de la proposta de Kosky. Hans Sachs és un Wagner madur que rep joiós un parell de botes noves (fent referència al seu ofici de sabater). Beckmesser surt caracteritzat com el director Hermann Levi, responsable de l’estrena de Parsifal, però durament burlat pel mateix Wagner per la seva condició de jueu. Walther Stolzing i David, tots dos aspirants a mestres cantaires, són dos alter ego de Wagner més joves. Eva és Cosima Liszt, estimada tant per Walther com per Hans Sachs, és a dir, per Wagner. Veit Pogner, pare d’Eva, és, naturalment, Franz Liszt. Tots els personatges viuen una escena quotidiana de tarda d’estiu fins al moment en què comencen a aparèixer personatges de l’òpera que, vestits típicament de l’època dels mestres cantaires, comencen a recrear l’argument original de l’òpera sota l’atenta mirada de Wagner i Levi, que sembla que discuteixen sobre una partitura, naturalment, de Wagner.
Així doncs, Kosky construeix un narrativa paral·lela a l’argument original, però sense per això relegar-lo a un segon terme, sinó conjugant dos plans de realitat que ens permeten entendre clarament el seu missatge. El tractament còmic amb què Wagner aborda el tema dels mestres cantaires és utilitzat per Kosky per oferir-nos una mirada crítica i irònica sobre la vida i el temps de Wagner i el seu entorn. Richard Wagner es creu el posseïdor de la veritat absoluta, el creador de l’Obra d’Art del Futur després d’haver experimentat un procés d’iniciació com el de Walther, tot revertint les antigues normes per introduir-ne unes de noves que són les que seran vigents en el nou art alemany. Tot això amb el vistiplau de Hans Sachs, al capdavall ell mateix, un mestre cantaire que té el respecte de tota la seva comunitat.
En el moment en què l’escenari de Wahnfried comença a fondre’s a la llunyania per deixar pas a la nova escenografia, entenem el missatge clar de Barrie Kosky. Apareix al decorat la sala del Palau de Justícia de Nuremberg on van tenir lloc els Judicis de Nuremberg al final de la Segona Guerra Mundial; és a dir, on es van processar els crims de guerra després de l’Holocaust jueu a càrrec del règim nazi. I Hans Sachs, també Richard Wagner, viu el seu propi judici de Nuremberg, que té com a tribunal no pas el poble de Nuremberg, sinó l’audiència, el públic present a la sala. Una jugada mestra pròpia només d’un dramaturg excel·lent com és Barrie Kosky.
En una producció que requereix un desdoblament de personalitat en els papers protagonistes, el treball escènic és d’una minuciositat impressionant, i això diu molt a favor –en l’èxit de la proposta–, tant del director d’escena com del talentós equip de cantants i actors. No hi ha cap segon deixat a la improvisació, cap moment de distensió o avorriment, i aconseguir això en l’òpera més llarga de tot el catàleg de Wagner té un mèrit molt destacat. A més, visualment, la proposta escènica ofereix continus retrats pictòrics gràcies a l’espectacular coreografia escènica, tant de les escenes corals com de les escenes de conjunt dels mestres cantaires (tots, absolutament tots, tenen una personalitat pròpia), com també de les escenes íntimes. És, per tant, una d’aquelles produccions que sens dubte passaran a la història del Festival amb majúscules.
L’elenc vocal de la producció manté els mateixos cantants que en l’estrena el 2017, salvant l’excepció del personatge d’Eva, que l’any passat va assumir Anne Schwanewilms, amb poc èxit, i que enguany ha estat substituïda per la soprano Emily Magee, novament amb escàs impacte vocal. En canvi, el global de personatges masculins d’aquesta òpera, que no en són pocs, és d’una qualitat immaculada. En destaquen, per sobre de tots, el commovedor Hans Sachs de Michael Volle, d’una majestuositat vocal digna d’un Wotan, però amb la naturalitat expressiva d’un sabater. Volle és un Sachs/Wagner noble en el timbre però també en l’actitud vocal, amb una interpretació reverencial. Al seu costat, el Beckmesser/Hermann Levi de Johannes Martin Kränzle té el mèrit d’esdevenir una creació actoral del personatge absolutament camaleònica. La comicitat del personatge de Beckmesser ve accentuat pel caràcter poruc atribuït al vell Levi, tot provocant en més d’un moment el riure només per les jugades escèniques produïdes a escena. A nivell vocal, Martin Kränzle camufla la seva veu per accentuar el caràcter desagradable i impertinent de Beckmesser, i deixa pas a la noblesa del seu timbre de baríton en els moments en què aborda el seu cant com a mestre cantaire. També Klaus Florian Vogt és un bon Walther Stolzing; la claredat del seu timbre hi ajuda, malgrat que al registre agut li comença a aparèixer una tibantor incòmoda. Esplèndids Günther Groissböck com a Veit Pogner, com també Daniel Behle com a David, i magnífics els mestres cantaires, fantàsticament caracteritzats amb un vestuari exquisit, com l’escenografia, a càrrec de Rebecca Ringst i Klaus Bruns, que ens remunta a la riquesa de vestuari del Bayreuth de la primera meitat del segle XX. Philippe Jordan dirigeix amb empenta i solemnitat una partitura que es revela magistral si s’interpreta de forma magistral, com és el cas.
En resum, una producció no només intel·ligent, sinó també necessària i exemplar que resulta d’una exegesi ben aplicada a una obra mestra i que permet l’actualització i comprensió de l’obra original als nostres dies. Una producció/obra d’aquelles que visualitzacions successives permeten encara descobrir més i més detalls d’anàlisi i comprensió. I això és el que caldria esperar, sempre, de qualsevol reinterpretació, malgrat que només alguns, com Barrie Kosky, ho saben fer amb excel·lència.
